És quan flipen que es veu clar

“ Totes les coses han estat dites ja,

però com que ningú no escolta,

cal tornar a començar contínuament ”

André Gide, Le Traité du Narcisse (1891)

El primer que vaig pensar quan vaig sentir Patxi López dient que això que passa a Catalunya “és una bogeria que cal aturar” va ser que ho havia dit sortint d’alguna festa boja en algun pis turístic il·legal de Barcelona. O que havia triat l’estàtua de Franco al Born, destituïda i per terra, com a únic interlocutor polític. En tot cas, tampoc va aclarir com pensava aturar-ho, malgrat que els darrers dies són prolífics en la barra lliure repressiva i en la pirotècnia expeditiva de la foguera inquisitorial: que si 155 de suspensió, que si 116 de setge, que si “afusellar tots els partidaris del referèndum” -el 80% del país-, tal com acaba de suggerir, en banal ironia criminal, una tertuliana episcopal a la catòlica 13TV. Més moderadament militar s’ha mostrat el president de Freixenet per tal de disciplinar un jovent desafecte: que torni, somos novios de la muerte, el servei militar obligatori. Corprenedor, això de l’operació diàleg -pura seducció política i arguments de pes militar- cada dia encisa més. En la rifa del garrot, escassa novetat per constant històrica, sempre rebrem. Ordres contra urnes: aquest és el pa que s’hi dona.

En el sainet, només faltava, neuròtic comiat tragicòmic i quien bien te quiere te hará llorar, Francisco Pérez de los Cobos: reclamant diàleg polític en el seu adeu de cocodril -a buenas horas, mangas verdes- com a president del Tribunal del Sant Ofici Constitucional. És a dir, el dispositiu d’estat i la Brunete del règim que s’ha encarregat i s’encarregarà de dinamitar qualsevol esquema democràtic resolutiu que qüestioni el principi ultranacionalista de la indissoluble unitat d’Espanya, el principi autoritari d’ordre social i el principi vertical de jerarquia. Amb els anys, tampoc els fantasmes del règim i els enemics interiors no han canviat gaire: són els de sempre.

Tot i així, costa d’entendre que no ho entenguin. O potser és que ho han entès perfectament. “No hi ha res a fer ni ningú a l’altre costat” és una frase que ara per ara podria ser pronunciada a banda i banda. El que no entenen -o el que ja han entès i per això recorren a la mà dura- és que, en fons i forma, tot plegat remet a la llarga crònica d’un llarg desvincle, d’una sòlida desconnexió social covada durant anys i menystinguda sempre. Segurament ja fa temps que hem marxat, en una silent desafecció esdevinguda punt d’inflexió col·lectiu i punt de no retorn decidit en comú. Res serà com abans, nosaltres ja no som els mateixos i el passat no tornarà. I ara arriba l’Estat -tard i malament- a provar de reinstaurar coercitivament un règim deslegitimat de tot i desautoritzat col·lectivament. Tot plegat salpebrat amb mil mentides -convertir qui vol urnes en colpistes, camuflar en demòcrates qui fila i ordeix l’excepció- i massa postveritats acumulades. Trampes, mentides i violència semiòtica, verbal i simbòlica de mal presagi i pitjor auguri. Escenari de conflicte -no pas de solucions- d’impossible encaix i d’improbable èxit: només des de la cínica i cega comoditat del despatx algú pot pensar que entraran i venceran amb una intervenció que no tindrà cap suport social sinó tot el contrari.

¿Es pot tornar enrere, com anhela el somni humit del règim? Massa tard i a misses dites. Els que gestionaven l’enrere ja no hi són i per això l’Estat recorre al 155. No hi haurà virrei bo ni català modèlic ni aliat social que pugui gestionar cap intervenció. Bé, sí que hi són, però passa que són a la paperera de la història o al banc sociovergent dels acusats, entre Palau i Pretòria, que jutja la corrupció en l’era autonòmica. Digue-li Narcís Serra, digue-li Prenafeta o Alavedra. El règim anterior a Catalunya ja no hi és ni tornarà. I calcem-nos, que entre demòfobs, narcisistes i sociòpates es juga la partida.

Obligats a una estranya clandestinitat parlamentària i democràtica, el debat sobre la reforma del reglament és el darrer episodi de l’excepcionalitat permanent a què ens sotmeten. Inclou també un dilema moral antic, que remet al mite eloqüent i desobedient de Prometeu: ell va robar el foc als déus perquè era necessari i ens calia per sobreviure. Però no va transgredir el codi perquè estigués bé robar sinó perquè no hi havia cap altra alternativa per aconseguir-lo i fer-lo a arribar a tothom. El que rememorem encara és això -i el càstig rebut per gosar fer-ho, esclar.

Mentrestant i per no defallir mai, recordin-ho constitucionalment: avui, ara i aquí, en cada factura de gas vostè paga el rescat del Castor de Florentino Pérez (i així ho farà fins a l’any 2040); li acaben d’apujar 100 euros la factura de la llum; el frau fiscal ens costa a cada català 2.120 euros anuals; del rescat bancari públic no n’han tornat ni un 5%, i acaben de condemnar indirectament 2,3 milions de persones per haver gosat votar el 9-N.

Sí, dilema prometeic, com per no muntar un pollastre, trencar els ous o rebel·lar-se. O com va escriure la Rojals fa sis anys amb anticipada lucidesa: “Tan gran ha estat el descrèdit, que al final només ens deixeu una opció: la de creure només en nosaltres”. En això s’entesta aquest país fa anys, malgrat les contingències, les incerteses i les dificultats. I sí, potser fins i tot tornen a passar. Però aquesta vegada ja serà de llarg. Perquè passi el que passi, revisitant Unamuno, el que sí que resta clar és que ni venceran ni convenceran. Mai més.