Desbancats

«Que és pitjor: robar un banc o fundar-lo?»

Bertolt Brecht

Ha tornat a sonar la campaneta de Bankia. Aquest cop en forma de campanada. De campanades a mort per una justícia difunta i una impunitat triomfant. Fi de cicle, queda clar: si més no pel que fa a la devastadora crisi financera que va arrencar el 2008 i els efectes socials de la qual no només perduren sinó que s’aguditzen. Excepte l'huracà que s’ha endut de tot a la deixalleria –de Narcís Serra al sistema català de caixes– i algun petit pessic de miratge just –condemna als directius de Caixa Penedès, sentència de les black cards de Bankia i milers d'ordres judicials favorables als qui es van veure atrapats en el frau ordit de les preferents–, la resta és com un buit. Un buit enorme. En concret, un erm de 50.000 milions d’euros públics esfumats pel rescat bancari. La justícia, santa innocentada, acaba de treure una pancarta on s'hi llegeix: no hi ha culpables.

Ha dit més. Fonamentalment que ningú –excepte la ciutadania, esclar– pagarà pel forat negre més gran de les darreres dècades. Rato, com Al Capone, paga pena pel detall menor dels ous estrellats de Casa Lucio a 350 euros, la ronda de begudes alcohòliques a 3.500 euros i un ritme de vida exorbitant a cop de targeta opaca. Però no la paga en cap cas pel l'immens forat i frau bancari de Bankia, que ja ens ha costat 20.000 milions d’euros públics. La irresoluble paradoxa de la sentència emesa aquesta setmana –tot en ordre, circulin– és que avui, ara i aquí, dues altes instàncies jurídiques espanyoles diuen dues coses radicalment oposades sobre un mateix fet. La més excepcional, l’Audiència Nacional, acaba de dir que tot estava rebé; la més alta, el Suprem, havia dit fa uns anys tot el contrari. I això que parlaven del mateix: del fullet de sortida a borsa de Bankia, allà on es parlava d’una situació financera solvent amb 309 milions de beneficis que, només sis mesos després, eren una fallida de 3.000 milions i que, finalment, va derivar en un rescat públic de 24.000 milions. Com tan bé han dit les companyes de 15MPaRato, ànimes incansables de tota la feina feta en la darrera dècada, la conclusió va nua: si això no és delicte aleshores cal canviar la llei urgentment perquè ho sigui.

Paradoxes, la sentència de Bankia, com una escopinada a la cara, sortia la vigília que La Directa fes públic el nom i cognoms dels grans tenidors d’habitatges buits a Catalunya. Noms coneguts per tothom que concentren el 78% dels pisos buits en mans d’aquests grans especuladors. Els sonaran: BBVA –que acaba de demanar als propietaris una rebaixa del 20% del lloguer en relació amb 1.200 oficines–, la Sareb, el fons voltor Blackstone, La Caixa i Bankia. 29.749 pisos buits en un país on cada dia es produeixen 34 desnonaments. I on la banca sempre guanya.

Retrospectiva de la darrera dècada, amb l’estimada Simona Levi sempre ens debatem i no ens acabem de posar d’acord en l’equilibri impossible entre un pessimisme activista i un optimisme també activista, entre tot el fet i el que queda per fer. Levi sosté que sense la ciutadania, sense aquella iniciativa civil, social i popular que fou 15MPaRato no hauríem vist ni els escandalosos correus de Blesa, ni les despeses pornogràfiques de Rodrigo, ni l’estafa geomètrica de les preferents ni el retorn dels diners a estalviadors i accionistes ni s’hagués despullat tant el negoci bancari, simplificat en sinopsi per Eugenio: "Fer diners amb els diners dels altres". Els pessimistes, sense negar mai Levi, veiem que el preu que han pagat frega l’insult i el desvergonyiment, que el cicle tancat és d’impunitat i que el forat l’acabarem pagant els de sempre.

Tan preuat que va el prestigi reputacional en el sector financer, caldria clarificar que som on som. Al capdavall, som en un regne on el capitost del BBVA, amb el ronyó forrat amb 110 milions de pensió, ha estat apartat de la presidència honorífica perquè diuen –diuen, diuen– que potinejava i està ben empastifat amb Villarejo, la sectorial de guerra bruta paral·lela de l’Estat. Exactament al mateix regne on hi ha una doctrina no escrita, però operativa del tot al calaix de sastre, que es diu doctrina Botín. Es resumeix ràpid: si ets diu Emilio Botín no hi ha qui et jutgi, encara que siguis el més gran defraudador fiscal enxampat mai –2.000 milions a Süissa–, que es va acabar acollint a una amnistia fiscal. Perquè després diguin que les amnisties són impossibles. Fet i desfet, som al mateix indret on el darrer gest del darrer consell de ministres de Rodríguez Zapatero va ser indultar un banquer. I no qualsevol –Alfredo Sáenz, número dos del Santander– i no per qualsevol cosa –la trama corrupta judicial al voltant del magistrat Pasqual Estivill–. O on es pot veure el màxim assessor jurídic de La Caixa durant 30 anys esdevenint magistrat del Suprem. D’aquell Suprem que tan ràpidament va desfer la sentència que obligava la banca a pagar l’impost de les hipoteques.

El resum és alhora dràstic, devastador i degradador, rere un tsunami immobiliari que no ha acabat sinó que continua. De cirereta, faltava Goirigolzarri dient sense despentinar-se, en el decurs de l’anunci de la fusió entre CaixaBank i Bankia, que no creu en la banca pública. Ho deia després d’haver rebut i haver estat incapaç de tornar els milers de milions públics que encara ens deuen. Corol·lari: del rescat financer hem passat al rescat judicial. Si la crisi era sistèmica, sistèmica ha estat la resposta. Perquè finalment, la regla de tres, infame i perversa, de la darrera sentència ve a dir en cru: no puc condemnar Bankia sense condemnar alhora el regulador –el Banc d’Espanya– i el supervisor –la CNMV–. Per tant, lògica absoluta, per evitar la condemna del sistema financer sencer, absolc tot el règim bancari. Txim-pum. Ningú pagarà pel forat de 20.000 milions de Bankia. Ningú pagarà pel forat de 13.000 milions de Catalunya Caixa. Ningú recuperarà els 50.000 milions que ja es donen per irrecuperables. I ningú vol dir ningú. Excepte la ciutadania, esclar. A l'estat espanyol, parafrasejant Sciascia, el poder bancari és, de facto, un clan d’intocables, i, de iure, un gran delinqüent impune. I així ens va. El miracle espanyol. És el mercat, amics. I ens acaba de furtar 50.000 milions d’euros impunement. I, des d’ahir, Rodrigo Rato ja dorm a casa seva.