Delenda est Republica?

Periodista i activista social“O ens recobrem en la nostra unitat

o serem destruïts com a poble”

Joan Fuster

Desplaçaments evidents, quan la repressió udola, l’Estat pretén imposar per les armes el que ja és incapaç de guanyar per les urnes. D’això se’n diu doctrina del xoc: pretendre per vies excepcionals i autoritàries el que saben que ja no poden aconseguir per vies democràtiques. I després de Felip V, Felip VI: si el rei anés a Davos demà ja no podria citar els indicadors de The Economist per vantar-se de la "democràcia plena" al Regne d’Espanya. Des de la setmana passada, el rotatiu liberal ja la qualifica –va per tu, rei– de democràcia defectuosa. "Flawed". El motiu, l’1-O.

Retorsions legals a la carta, quan l’excepció escomet, l’Estat anul·la de facto el resultat de les urnes, violentant la voluntat popular per vies judicials expeditives i inquisitorials. “El problema de Catalunya és eminentment polític i no es resoldrà amb l’Aranzadi a la mà”, deia Herrero de Miñón el 2014. El que no guanyen democràticament ho imposen judicialment. A por ellos, oé, oé. Deposen presidents, segresten sobiranies i dissolen Parlaments per partida doble: aplicant de forma inconstitucional el 155 i soscavant, amb els tribuners dels tribunals especials, el resultat de les urnes. Hooligans togats, barra lliure repressiva i kale borroka d’Estat envalentonada. "Se han convocado elecciones para que gane el constitucionalismo", aclaria la ministra de Defensa el 5 de desembre. "Hemos descabezado el independentismo", s’atribuïa ufana Soraya. I com que ni una cosa ni l’altra han passat, hi tornen a sac. Mode revenja. I el ministre Catalá ja prediu què passarà, aplicant preceptes antiterroristes. D’això se’n diu estat paral·lel d’excepció. En plena regla. Telèfon vermell i trucadeta de Moncloa al TC, dissabte passat i en nom de la raó d’estat, per aplanar el camí a la perforadora. Tecnologies del poder: regar la terra amb sal perquè res no creixi. Más dura será la caída.

On som exactament? Lluny del que afirmava, el 2012, el magistrat Pablo Llarena: "La qüestió de la identitat catalana i de la integritat de l’estat espanyol no té cap resposta judicial, sinó política". Desmentint-se a ell mateix, som ara a les portes del major judici penal polític contra les aspiracions democràtiques catalanes, contra el resultat de les urnes i contra demandes majoritàries de resolució política. Primer avís a navegants, en clau antirepressiva: anar a un judici penal polític sense defensa penal política col·lectiva, unitària i mancomunada és vendre’s la pell abans de començar i el pitjor mal auguri. No hi ha clarianes en el bosc de l’excepció i si ens jutgen com a país, caldrà respondre com a tal. Cal una Assemblea de Catalunya 2.0. Urgentment. Per despullar l’excepció, activar la solidaritat i capgirar la deriva. I enviar dos milions d’autoinculpacions al Tribunal Suprem: és a dos milions, un 47,5%, a qui finalment volen condemnar.

Contra la corrosió del poder, no és l’important què diu la llei –ho hauria de ser– sinó qui mana i qui l’aplica, com deia Lewis Carrol. Però en el país que mai va ser de les meravelles, s’hi escola fa anys, a les altes esferes de les estructures judicials, l’aznarisme transmutat amb toga. El búnquer del règim del 78 és un estament endogàmic –la julianesca Brigada Aranzadi– on rutllen a la perfecció les portes giratòries, la colonització partitocràtica i l’ús governamental a la carta. I les ordres que el poder perboca. Ara i aquí, qui presideix el CGPJ és l’exsecretari ministerial de Justícia del PP –Carlos Lesmes-. I és Manuel Marchena, neurona de l’excepció i una altra carrera a l’ombra d’Aznar, qui mou tots els fils des de la sala segona del Suprem. Dret penal d’amic –tanto monta monta tanto–, fou ell qui va arxivar la querella contra Jorge Fernández Díaz arran de les converses telefòniques que aclarien una fase més de la guerra bruta. Marchena era també rere el nomenament de Maza com a fiscal general i de Moix com a fallit fiscal d'Anticorrupció. Per si un cas, no s’oblidin mai de la conversa enxampada entre el corrupte Ignacio González i el telefònic Eduardo Zaplana: "Moix es un tio bueno y serio" i "[Marchena] es de los buenos". A retenir: Marchena prova fa mesos, discretament, de situar-se en la sala que jutjarà a uns pocs per jutjar-nos a tots. Reloaded: esto te lo afina fiscalía. Por el imperio hacia Dios.

Hi ha un GAL judicial, doncs? Exagerat? Doncs és el que escrivia el Financial Times l’any 2002 i en aquests termes ho definia: un espai paral·lel, informal i anòmal, que arribava excepcionalment on la llei no arriba. Aquest setge pervers contra la raó democràtica de l’autodeterminació es desplega avui en una vella tríada coneguda: Guàrdia Civil, Fiscalia i sala segona del Suprem. En el fons, quan el repressor Diego Pérez de los Cobos –sí, el mateix que es va presentar voluntari la nit del funest 23-F del 1981– diu que "el compliment de la llei està per sobre de la convivència" –desobeint, paradoxalment, les interlocutòries de la jutge Armas, que ordenava el contrari abans de l’1-O– està dient molt més. Escup que per sobre de tot –inclosa la llei, inclosa la convivència– hi ha la unitat d’Espanya i un virulent nacionalisme d’estat. I que per sobre de la llei hi ha la seva llei paral·lela. A això ens enfrontem. [Detalls d’interrogatori i de la mentida feta Estat: Cobos va reconèixer dijous que només va haver-hi 10 baixes policials l’1-O i que varen ser motivades per "sobreesforç".]

L’Estat dins l’Estat rutlla així -l'abjuració obscena i el renegament ideològic humiliant que exigeix Llarena contra Forn és de demencial cacera de bruixes- i caldrà esforçar-s’hi molt i més del que ens pensem si ens en volem en sortir. Memòria d’excepcions anteriors no tan llunyanes. 2007: "Nos hemos pasado però ha colado", reia un ex fiscal general –Conde Pumpido– en l'enèsima ilegal·lització política basca. Avui sabem que 40.000 persones engreixaren la llista negra de contaminats que, pur apartheid electoral, no podien ser a cap llista electoral. No se n’oblidin mai: la sentència ferma absolutòria que esclareix el tancament il·legal del diari Egunkaria rebla que

"no hi havia habilitació constitucional directa" per fer-ho. El problema maleït de les excepcions és que mai no es desballesten fins anys després, a misses dites i quan el mal ja és irreversible. La duríssima batalla de debò no és que ens donin la raó d'aquí 10 anys: és guanyar-la ara.

Fa 23 anys l’enyorat Javier Ortiz, que sempre les veia a venir, escrivia eloqüentment: "Y ahí es donde el tinglado falla. Porque en España, gracias al nuevo Código Penal, uno podrá defender el independentismo, si le da la gana, pero lo que no podrá es conseguir que sus ideas triunfen. Porque eso está prohibido. [...] A mí eso me parece como si me dejaran participar en un juego con la condición expresa y firme de que no puedo ganar. [...] Para que el juego éste de la democracia tuviera alguna gracia, haría falta que la Ley considerara tan delito de rebelión alzarse en armas contra la unidad de España como hacerlo para defenderla".

Estat de xoc, la pregunta ja no és què faran ells sinó com respondrem nosaltres. Perquè la repressió rutlla sempre com un mirall. Parla d’ells –de fins on estan disposats a arribar esbotzant-ho tot. Però parla sobretot de nosaltres: de fins on estem disposats a resistir. Homes de negre en comparsa –els de la troica, els de Montoro, els del 155, els del TC i el TS i encaputxats policials– assetgen el país. Si el primer d’octubre, volent ser república, vam aprendre a ser poble, caldrà seguint sent-ho i exercint-ho: és l'única alternativa a la vista. I és el que pretenen desmuntar: esperen endebades que ens tornem cap a casa. Però ens trobaran enmig del carrer, de la feina i de l’aula. Reconstruint republicanament tot el que destrueixen. Indesinenter –no cedir, no desistir, no defallir– és l’única sortida democràtica a la vista que tenim. Derrotar l’excepció.