Els altres 6-D

«Atenció a la jugada

que pot ploure altra vegada»

Ovidi Montllor i Mengual

Memòria antídot, quan la cosa ve de lluny, va per llarg i del que es tracta és de fer-la durar tan poc com es pugui. Ara bé, el quarantè aniversari de l’aprovació de la Constitució del 1978 –excepte al País Basc, que sempre s’obliden de dir que el 'sí' va recollir amb prou feines el 30% del cens– deixa una seqüència que permet, decenni a decenni i en píndola, revisitar-la, remirar-la i remoure-la.

1978. 40 anys després, la llei del silenci i la doctrina del mutisme continuen vigents i no permeten qüestionar i negar alguns tòpics i mites de la faula de la transició reformista. ‘Pacífica’ en diuen, però qui en miri la cara B descobrirà que de pacífica poc: 714 morts entre el 1975 i el 1983. 178 per accions policials i violència institucional; 67 per violència ultradretana. No són dades oficials: "Les tenim, però no te les donarem", li van dir des de l’Estat a la periodista francesa Sophie Baby ('El mito de la transición pacífica', Akal, 2018). Si ho volen comparar amb el cost humà d’una ruptura no transicional, recordin que la revolució portuguesa dels clavells en va deixar menys d’una vintena.

Ni pacífica ni modèlica, doncs, però prohibit dir-ho. Però sí, el preu de la Transició va ser oblit i impunitat. De fet, de tan singular i invertida que va ser, resulta que els botxins foren qui van perdonar les víctimes i no a l’inrevés, que és el que acostuma a passar quan la democràcia guanya. Amnèsia i injustícia, Gregorio Morán escrivia l’any 1991 que el més difícil seria explicar-ho a la mainada futura: "Corren el risc que no ho entenguin o que s'ofenguin". Per cert, santa Hemeroteca, l’editorial d’'El País' de l’endemà del referèndum de la Constitució es titulava "Incompetència i caos", a propòsit del desori amb el cens.

1988. Causalitats repressives, el constitucional 6 de desembre del 1988 el Regne d’Espanya rebia la primera sentència condemnatòria del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, que clarificava que no complien la Constitució. Memòria d’un futur anterior, se’l condemnava, ves per on, per no haver garantit un judici just a independentistes catalans. Ve d’antic el drama. En relació al mateix cas –el convuls cas Bultó– el Tribunal Suprem ja havia establert el 1981 que als imputats no els era aplicable l’amnistia que tot ho va amnistiar, especialment els crims de la dictadura. Motiu suprem? Ideològic i gens banal: el tribunal afirmà que com que no lluitaven per l’autonomia, sinó per la independència, no procedia amnistiar. Estat autoreproduït, tenim una altra coincidència: el 1988 el tinent fiscal que defensava la raó d’estat a Europa es deia Cándido Conde-Pumpido. El 2018 el magistrat que coordina la dilació dels recursos dels presos en vaga de fam es diu també Conde-Pumpido, versió fill.

1998. "Desafiament a la Constitució", titulava 'El País' en temps d’aznaritat. "Dels nacionalistes i IU". La cantarella també té anyades. Com la corrupció: a la portada es llegeix "Els alts càrrecs de l'administració han cobrat 124.000 milions en sobresous". Aleshores, una nova excepcionalitat havia tret el cap. El juliol d’aquell any –dependència judicial i Montesquieu guillotinat– José María Aznar havia afirmat des de Turquia arran del tancament de l''Egin': "¿Es pensaven que no ens hi atreviríem?" El diari fou tancat pel govern via ordre judicial de Baltasar Garzón. 11 anys constitucionals després, lacònicament i a misses dites, el Suprem constatava "la il·licitud del tancament".

2008. Aquell dia, clavegueram al dia i esborrada de la complicitat inconstitucional amb els vols il·legals de la CIA, 'El País' titulava "Els papers de Guantánamo van desaparèixer d'una caixa forta". Dels ministeris oficials, esclar. L’excepció prosseguia: en l'enèsima il·legalització de l’esquerra basca, al mateix Conde-Pumpido, fiscal general, se li va escapar la realitat de la boca: "Ens hem passat però ha colat". Més portada: "La Constitució compleix 30 anys en un ambient de forta divisió". No, no és pas d’ara. I ja hi havia aleshores mobilitzacions sobiranistes –contra el desori de Rodalies, per cert.

2018. Com a procés destituent, les dades són avui inapel·lables: el 1978 un 90% de la societat catalana donava suport a la Constitució. Avui no ho faria ni un 17%. I un 57% ho faria en contra. I per això el 40è aniversari de la Constitució només el poden celebrar a Catalunya amb xarop de canya i a cop d’excepció. Revisitada metàfora dràstica: nou ciutadans catalans són ciutadans lliures a Europa mentre a l’estat espanyol serien presos polítics.

2028. Mirall del temps, demanar-se on volem ser d’aquí deu anys –anticipar-se– i com arribar-hi –escaire, neurona i cartabó– és la pregunta més urgent. Sobretot perquè alguns han planificat –repressió d’ampli espectre i llarga durada– que aquell any encara hi hagi presos i exiliats i cap república. La doctrina del xoc va amb els llums llargs fins que aprenguem a ‘votar correctament’. Salvant les corresponents distàncies, recordin Pinochet el 1989: "Estic disposat a acceptar el resultat de les eleccions si no guanya cap opció d’esquerres".

Deu anys abans, ara i aquí, hi ha qui confon i blanqueja reial excepció amb ficcionada normalitat en format consell de ministres, fet que justifica del tot el dret a la protesta general i a la mobilització social a la ciutat de la vaga dels tramvies. La Pantera Rosa –refugi i escut de la intel·ligència col·lectiva de la desobediència civil activa, pacífica i no-violenta– mai no compareixeria allà on l’esperen, en format trampa i amb tots els canons i tota l’artilleria. Ho faria, èticament i estratègicament, amb allò que avui més desarma el poder, el despulla del tot, li arruïna els plans i sempre el fa emmudir: pacíficament dempeus.

Corol·lari inconstitucional. Si Pedro Sánchez vol consensos del 75%, en té un que el supera i tot: el 83% de la societat catalana vol presos i preses en llibertat. La vella consigna: per Nadal, us volem a casa. Són els munyidors de la imposició, invocant sempre el 6-D, els que ho impedeixen. Però passa que un, entre molts i entre tantes, serà per sempre més del primer dia d’octubre. I divendres vinent caldrà donar la cara, la veu i la paraula per recordar-ho.