A vegades

“El que està malament és que no ens preguntem què està bé”

G.K. Chesterton

És el pa que s’hi dona i no hi ha més cera que la que crema: som el país que som, amb totes les seves contradiccions. I del periodisme que ha anat dimitint aquests dies, en tants sentits, em quedo amb la paràbola de Ramon Barnils: “Els mitjans de comunicació seran els exèrcits del segle XXI”. Del seu fill, l’Andreu, en guardo penjat al suro el que és per a mi el seu millor article -“El diable sobre rodes”-, en què conclou: “Que bèstia, la por, a vegades”. Que bèstia la vida sovint.

Que bèstia que el director d’El Periódico equipari independentistes amb jihadistes i encara no hagi demanat disculpes o se n’hagi desdit; literal: “Aflora ante el #1O el ‘nosotros’ versus ‘ellos’, la misma línea divisoria que enajenó a unos de jóvenes en Ripoll”. Un tuiter pot ser caníbal. La desinformació, també. Que bèstia que cap gran mitjà hagi burxat -desmentir-ho no poden fer-ho: 744 milions d’euros en armament entre 2010 i 2014- i aprofundit en les amistats perilloses de la monarquia espanyola amb l’Aràbia Saudita, epicentre difusor del wahhabisme i receptor de la rendible i subvencionada indústria militar espanyola. Que bèstia el cinisme criminal de la política internacional. A vegades. Les seves guerres, els nostres morts. Sempre.

Coincideixo amb en Toni Soler que la manifestació del 26 d’agost es va produir amb les contingències, límits i tensions que ens defineixen i que, malgrat tot i ja és dir molt, tota la pluralitat de la societat catalana hi era representada. Matís personal inclaudicable: mentre tingui esma, alè i batec, seguiré xiulant, rebutjant i reprovant el trio criminal de les Açores, per pur respecte a les seves víctimes. Xiular els responsables impunes, la mentida com a arma de destrucció massiva, que es destruís il·legalment i s’arrasés completament un país sencer com l’Iraq provocant 650.000 víctimes mortals. Que bèstia la impunitat, a vegades.

Coincideixo amb en Jordi Graupera sobre els interessos mesquins -la temptació autoritària recurrent i el populisme securitari de dretes en voga- subjacents a qualsevol poder quan empra la por com la més eficaç estratègia de control social i submissió ciutadana. L’últim exemple són les conseqüències encara vigents de la roïna gestió del post 11-S del 2001. Però, en veu baixa i per si de cas, calma el fet que aquest país els hagi respost capgirant-ho del tot: que el paraigua comú gairebé instantani hagi estat “No tenim por”; que la imatge a la retina hagi estat la del pare i la mare d’en Javier Martínez -l’infant de tres anys mort a la Rambla- abraçant-se amb l’imam de Rubí, Driss Sally; que a Ripoll prengués la paraula el dolor de la germana d’un dels joves fanatitzats; que les històries que arriben siguin la de l’abraçada permanent entre la mestra Maria Majó i la jove Hanan el Yazidi Tadmori; que la manifestació fos d’un blau mediterrani que reclamava pau, tallar en sec amb la islamofòbia i acollir -fem tard- els refugiats; que el major dels Mossos digui en prime time que no es poden criminalitzar llocs de culte. No és poca cosa, si mirem els vents que recorren Europa. Que bèstia l’oblit, a vegades. Que gran la gent quan resisteix la por.

I que mediocres les bestieses antijurídiques escoltades. Hi ha qui ha intentat, miserablement, criminalitzar el dret de defensa i el dret a un judici just en un Codi Penal sense pena de mort. La dreta rància ha disparat canons contra els digníssims advocats Jaume Asens i Benet Salellas: i mentre carregaven contra ells es carregaven de passada qualsevol rastre d’estat de dret. Ara, que cal que els inquisidors inverteixin la metàfora: tota persona té dret a un advocat, una altra cosa ben diferent és que sigui la persona defensada qui triï triar lliurement un advocat gris. Com Alícia Sánchez-Camacho, per exemple, designant Carlos Rey, redactor de la sentència a pena de mort contra Salvador Puig Antich, imputat per aquell crim d’estat i pròfug de la justícia argentina. Que bèstia i que vil la dreta quan carrega contra el dret i no té un mirall a la vora.

Contra la societat de l’espectacle i el negoci de la mediocritat, m’adhereixo i em protegeixo en cadascuna de les paraules del cada cop més estimat Santiago Alba Rico, resistent dempeus i filòsof de guàrdia: “Per això, al contrari del que pretén Hollywood, el mal ha triomfat sempre. Triomfarà. Es repetirà. Davant d’ell, tot el que podem fer és repetir-nos nosaltres també. Repetir què? Repetir allò incommensurable. Repetir-ho és interrompre breument la comptabilitat assassina. És l’únic que podem fer. El contrari d’una bomba, sí, és una carícia, que no fa soroll i no deixa marques. El bé, incommensurable, és tan concret com els ganivets i les seves ferides; s’ocupa dels cossos vius sense cap certesa. Els petons no deixen runes però són també infinits; les lleis no impedeixen les bombes, però creen les condicions per desactivar-les. Tot pot fallar -la democràcia, el dret, la justícia econòmica, l’educació, l’art, l’amor-, però no hauríem d’empènyer en aquesta direcció”. Que bèstia el segle XXI, a vegades.

Bestieses i bajanades a les quals cal oposar-se una per una i sota qualsevol circumstància. No podem fallar. Jean Jaurès, abans que l’assassinessin per escriure contra la guerra, escrivia a L’Humanité : “El valor consisteix a buscar la veritat i dir-la, a no tolerar la llei de la mentida que passa”. Sant tornem-hi. És universal que els cops d’estat mai posen urnes sinó que les treuen, violenten i segresten. Però que que bèstia que Societat Civil Catalana digui que votar el primer d’octubre serà un cop d’estat i demani alhora, sense despentinar-se ni enrojolar-se, la declaració immediata de l’estat de setge o d’excepció. Que bèstia la política caníbal, a vegades; que bèstia el búnquer, gairebé sempre. Desoint i desobeint bestieses, ens caldrà sortir pacíficament i democràticament -i que bèstia que aquesta sigui la cruïlla- a defensar les urnes. No a vegades, sinó tantes com calgui.