4.113

"La tortura degrada irreparablement el codi moral

de qui l’aplica materialment, dels responsables

que l’autoritzen i de la societat que l’accepta,

explícitament o implícitament"

Javier Ortiz

Ha passat més desapercebut del que temia i amb menys polèmica de la que creia. Ha passat, tot plegat, de puntetes. Podria ser que fos una variant estranya de la liquadora de la llei del silenci: quan no se’n parlava, perquè restava ocult; quan se’n parla, per continuar ocultant-ho. Però no és cap fet menor. El dijous 20 el ple del Parlament basc va aprovar per unanimitat –i això vol dir incloent-hi PP i PSE– una resolució de reconeixement oficial i suport institucional a totes les víctimes de la tortura. No era cap pronunciament retòric, teòric i llunyà sobre Guantánamo o l’enèsim pou del dolor del mapa global. No. Era un suport a les 4.113 persones que, acreditadament, han patit tortura al País Basc entre 1960 i 2014, a mans d’agents dels distints cossos policials. No lluny, sinó a prop; no fora, sinó a casa; no remotament, sinó fins no fa gaire. 4.113 casos de tortura documentats, en dictadura o 'demoblanda', és com un mirall trencat recompost, bocí a bocí. La incidència real va ser molt més gran.

Tortures impunes, no cal ni dir-ho. Poques investigacions, escasses sentències i uns quants indults. 20 sentències del Suprem i 49 condemnats: el 60%, indultats. La resta, el desert real de la impunitat. Però es veu que la polèmica 'prêt-à-porter' és que fineixi la censura i que Otegi sigui entrevistat a RTVE: per cert, ni una sola pregunta del periodista la nit del 26 de juny, tot just la Diada Internacional de Suport a les Víctimes de la Tortura decretada per l’ONU. 'Blackout'. El que no es diu, no passa; el que no es pregunta, no té resposta. Durant dècades i encara ara, la pràctica de la tortura ha estat un tabú al Regne d’Espanya: unes 15.000 denúncies des de 1978 enmig d’una perfeccionada espiral del silenci. Estranya paradoxa, mentre el poder cridava que "aquí no es torturava", els consells de ministres anaven indultant –26 el PP, 13 el PSOE– els pocs agents condemnats. 'Newspeak' orwelliana i Ministeri de la Veritat.

Teoria de la negació i ritual de la impunitat van sempre de bracet. I gairebé mai, només en raríssimes ocasions, algú de l’altra banda n’ha reconegut l’existència, i han esdevingut testimoni d’excepció. Tres m’han quedat enregistrades a l’hipotàlem de la memòria. El general Saénz de Santamaría –"Hay cosas que no se hacen, si se hacen no se dicen, si se confirman se desmienten"–, el caigut en desgràcia Luis Roldán en una entrevista del 2013 on Juan José Millás li demanava si havien existit tortures –"Bien, si no somos hipócritas uno tiene que entender que, si detienes a un señor que ha matado a 23 personas y lo interrogas y confiesa, ¿qué es lo que le ha hecho confesar? Ha habido golpes, presiones físicas que no dejan huella, pero que puedes pensar que se producen. Presiones psíquicas, también. ¿Alguien se cree que declaran lo que declaran sin coacciones?"– i les memòries, amb fragment colpidor, d’un exdelegat del govern socialista al País Basc entre 1994 i 1996. Lopez Agudín narrava un brífing de coordinació antiterrorista a Gasteiz: "La reunión gira en torno al dilema de si es posible o no seguir trabajando con red". La "red" no era res més que "el eufemismo que se emplea para designar los malos tratos y la tortura". Quan algú els digui que aquí no s’ha torturat, citin qualsevol dels tres, sisplau.

Hi ha un quart exemple, de fa dos anys i enmig del context dramàtic de la desaparició de Marta del Castillo. Exemple banal i mediàtic, 'prime time' de TVE en tertúlies que gelen l’ànima, Javier Cárdenas demanava com era possible que la policia no aconseguís que el detingut confessés el parador de la víctima. El veterà periodista José María Íñigo va respondre en sec: "Aquí lo que ha pasado es que le han interrogado todos de acuerdo a las normas que marca la ley". Encara faltava una veu, el portaveu d’un dels sindicats de Mossos d’Esquadra, que seia al seu costat, que va afegir: "Lo ha dicho muy claro". El discurs relegitimador de la tortura neix sempre amb el pretext que una excepció no alterarà la regla, des de la trampa sideral que oblida deliberadament que la regla precisa de la tortura és que sempre s’invoca falsament com a excepció. En el quarto fosc i macabre de la tortura es barregen la fantasia criminal del poder i la distopia inenarrable del dolor. Ja ho va dir Trump defensant la tortura del 'waterboarding': "Combatrem el foc amb foc". I així ens va l’incendi forestal descontrolat contra els drets humans.

Maldestrament, ressons locals. Els negacionistes de sempre, com ha escrit recentment Antoni Batista, són "incapaços a hores d’ara ni tan sols de suportar un recordatori a la porta de la comissaria de la Via Laietana". Si no accepten ni recordar els torturats en dictadura, com ho farem per recordar els matxucats en democràcia? Aquella placa cremada recorda tres coses contra el fum de l’oblit: que Grande-Marlaska va dir per carta que des del 1978 tot era meravella en qualsevol comissaria –i mirin, dels 4.113 casos, el 26,3% van ser sota dictadura i el 73,6% sota democràcia–; que Jusapol –els que es vanten de la violència policial contra les urnes– han guanyat les eleccions sindicals al CNP; i que el triumvirat policial que va comandar la repressió de l’1-O –De los Cobos, Trapote, Gozalo– ha estat ascendit i condecorat.

Rebobino. El 20 de juny al Parlament basc, les paraules de reconeixement, històriques també, de la diputada del PSOE Rafaela Romero em van fer emmudir en un tram: "No hay razón, ni justificación, ni contextualización que amparara las torturas. Nunca lo ha habido". I no: durant molt de temps, i encara, n’hi ha hagut. Raó d’estat, crua i dura. I cobertura política, institucional i mediàtica. A propòsit, segur que recorden aquella pel·lícula sueca, ‘Celebration’, on enmig d’un banquet luxós de noces d’or un dels fills del matrimoni demana la paraula. Recorda la seva germana, que s’ha suïcidat recentment, i aclareix que ho va fer perquè el pare la violava. Es trenca una copa i es fa el silenci. Però de seguida la festa continua: només una persona i des de fora –el cuiner– li donarà escalf. No volem saber res de les coses lletges. Però fugir de les coses lletges és la forma més sòlida i potent de permetre que continuïn passant. Durant 40 anys, cada cop que en el festí de la democràcia algú alçava la veu per parlar de tortura, es trencava una copa, es feia un breu silenci incòmode i el xou continuava. En això pensava quan mirava la xifra: 4.113, sí. Però en estricte silenci, amb els llums apagats i amb totes les càmeres trencades.