En un discurs pronunciat el 25 de setembre passat, el president Mas es va referir al procés sobiranista amb un passatge bíblic: “David no va vèncer Goliat per la seva força sinó per la seva habilitat i astúcia”.
El capítol 17 del primer Llibre de Samuel (Antic Testament) ens explica que filisteus i israelites ocupaven dues muntanyes separades per la vall d’Alzina. De les files dels filisteus va sortir un gegant de dos metres i mig d’alçada. Era Goliat. Vestit amb un casc i una malla de bronze, a les mans hi portava una espasa i un escut. Penjades a l’esquena, una javelina de bronze i una llança de ferro. Davant seu, el guiava un escuder. En apropar-se a les tropes d’Israel, Goliat cridà en to de desafiament: “Que vingui un dels vostres i lluitarem tots dos. Si ell em mata, serem els vostres vassalls. I si el mato jo, us haureu de sotmetre”.
Els israelites es retiraren esporuguits. Cap dels seus soldats volia lluitar contra aquell ogre d’aparença invencible. I en aquestes que un jove pastor, David, li digué al rei Saül que volia sortir a lluitar. El rei ho acceptà i intentà que el jove es posés un casc i una cuirassa, però ell els rebutjà. Es limità a portar el seu bastó de pastor i una fona. S’ajupí, agafà cinc pedres, se les posà al sarró i avançà cap al gegant. Quan Goliat veié que era un noi sense armadura, exclamà: “Et penses que sóc un gos, que véns cap a mi amb aquests bastons?” I després li digué: “Apropa’t a mi, que donaré la teva carn als ocellots i als animals feréstecs”.
Aleshores David ficà una mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i encertà el filisteu al mig del front. Goliat caigué fulminat de cara a terra. I, des d’aquell moment, aquest episodi bíblic es convertí en el paradigma de la lluita aparentment desigual en què el dèbil acaba guanyant el fort.
En el seu darrer llibre, el filòsof canadenc Malcolm Gladwell posa en dubte que la història de David i Goliat sigui un exemple de batalla en què el feble guanya al poderós perquè... ni Goliat era tan fort, ni David era tan feble.
Preguntem-nos d’entrada per què necessitava Goliat que un escuder el guiés cap al camp de batalla. Fixem-nos, després, en les paraules que pronuncià Goliat: “Et penses que sóc un gos, que véns a mi amb aquests bastons?” Bastons? En plural? David no portava bastons sinó un sol bastó de pastor! I també li diu: “Apropa’t a mi, que donaré la teva carn als animals feréstecs”. Per què li demana que s’hi apropi si, en realitat, és allà mateix? Escuder, bastons, apropa’t... tot sembla indicar que Goliat no hi veia massa bé!
Això, juntament amb el fet que tenia una alçada anormal, ha fet pensar a molts metges i investigadors ja des dels anys seixanta que Goliat patia acromegàlia: una forma de gegantisme causat per un tumor de la glàndula pituïtària que produeix un excés d’hormones de creixement i que, en expandir-se, comprimeix el nervi òptic i genera problemes de visió. Goliat, doncs, no era el gegant invencible que aparentava sinó que era un pobre home malalt i mig cec.
Per altra banda, David tampoc no era tan dèbil com semblava. D’entrada, cal dir que, com diria Artur Mas, era un jove astut: sabia que si entrava en la batalla cos a cos el gegant filisteu el destrossaria. Per tant, va rebutjar el casc i la cuirassa que li oferia el rei i va optar per la batalla a distància. En l’argot militar, Goliat era un soldat d’infanteria i David d’artilleria. I, com a bon artiller, no va entrar en la lluita curta.
I no ens deixem enganyar pel fet que David “només” fos un pastor amb una fona. Als cossos d’artilleria de l’antiguitat hi havia arquers que llançaven fletxes i foners que disparaven pedres. Els foners ensinistrats tenien una punteria que els permetia fer diana a 150 metres de distància (de fet, els llibres fins i tot expliquen que la gent caçava ocells a pedregades!). Feien girar la fona fins a sis voltes per segon i les pedres sortien a 150 km/h. David no era un soldat, però estava ben entrenat en l’art de la fona, ja que, segons diu la Bíblia, la utilitzava per allunyar els llops i els óssos que amenaçaven el seu ramat.
A més, resulta que les roques de la vall d’Alzina a Israel són de sulfat de bari, un mineral que té el doble de densitat que les roques normals. Calculant la densitat de la pedra, la velocitat a què girava la fona i la distància aproximada, Gladwell calcula que el projectil disparat per David va entrar al crani de Goliat amb la mateixa potència amb què ho hauria fet una bala del calibre 45. No és d’estranyar que David deixés plegat Goliat a la primera pedrada!
I això ens torna al símil emprat per Artur Mas per descriure el procés català. El president va equiparar Espanya amb Goliat i Catalunya amb David. El llibre de Gladwell ens hauria de fer pensar que potser aquesta Espanya, armada amb la seva Constitució, els seus tribunals i la seva premsa fidel, no és ni tan poderosa ni tan temible com es creu: la manipulació partidista de les institucions de l’Estat (el ministeri de l’Interior, la Policia, la Fiscalia o el TC), el deteriorament institucional generalitzat o la incapacitat del govern de veure i solucionar problemes demostren la feblesa típica d’un règim que està implosionant. L’URSS de Gorbatxov em ve a la memòria. A més, les amenaces xulesques dels dirigents populars recorden la frase “Donaré la teva carn als ocellots i als animals feréstecs”, un farol pronunciat per Goliat instants abans de caure fregit a terra. Espanya, com el gegant filisteu, no és un país fort i poderós sinó un país malalt i mig cec.
Per altra banda, potser Catalunya no és tan dèbil com molts ens pensem. A banda de tenir l’astúcia, Catalunya té una arma que la farà imparable: la determinació i la il·lusió que van mostrar més de dos milions de ciutadans el 9-N.
Uns segons abans de dipositar el vot a l’urna vaig pensar en el meu pare i em vaig emocionar. Després vaig llegir a Twitter que a milers de catalans els havia passat el mateix. Doncs bé, aquesta emoció, aquesta il·lusió i aquesta determinació ens donen una gran força. La mateixa força que la famosa fona va donar a David contra Goliat.