Una vida no se suplica

Professor de la UBUna feina, la que sigui; si ens hi atrevim, una que ens faci una mica el pes; un salari superior al llindar de la pobresa; si ens hi atrevim, un que se situï més enllà encara; i si no, un salari i avall –que sigui el que Déu vulgui–; una reducció de la jornada; una baixa; un paper que digui “concedida”; un subsidi; un expedient administratiu favorable; una beca; una línia de crèdit; un sostre; llum, gas i aigua; un tracte digne a casa; una estona per a nosaltres –per fer política, per tenir cura dels altres, per perdre el temps seguint el vol de l’oreneta o buidar el cap amb la mirada fixa a un principi d’esquerda a la paret de la cambra–: heus aquí tot allò, que és molt més encara, que les grans majories socials, desposseïdes dels mitjans necessaris per a una existència autònoma, pidolen un dia rere l’altre. I això no és vida. Perquè una vida no es pidola, una vida no se suplica: instal·lats en la súplica, abaixem el cap i deixem de ser nosaltres.

Centrem-nos en el treball assalariat. El gruix de la tradició republicana, des de Grècia als nostres dies, l’ha vist com una cosa incompatible amb la llibertat. Per què? Quan signem un contracte de treball “amb el frenesí dels desesperats”, deia Adam Smith, des de la urgència de qui ha de salvar la vida perquè prèviament ha estat desposseït, transferim el dret a decidir la nostra pròpia existència a instàncies alienes a nosaltres mateixos: ¿com, amb qui, quan, a quin ritme, per què, per a què treballem en allò que treballem? Des de la despossessió, aquestes preguntes no les responem nosaltres. “Esclavitud salarial”, en deia Marx. “Esclavatge a temps parcial” –perquè 'només' hi som unes hores al dia–, en deia Aristòtil.

Va haver-hi un temps en què les tradicions emancipadores que van ajudar a conformar el món contemporani també ho van veure així. Ben entrat el segle XX, però, la pintura es desdibuixa: digne o indigne, el treball assalariat ens permet omplir l’olla, i això no és poca cosa. El pacte social que va venir després de la Segona Guerra Mundial, avui fet miques, va suposar l’acceptació de l’esclavitud salarial, la renúncia a la sobirania i a la democràcia econòmiques per part d’unes classes treballadores que, això sí, guanyaven certa seguretat en la continuïtat dels seus ingressos i, també, certa protecció social. Però aquest pacte ha estat brutalment trencat per part d’una oligarquia econòmica global cada vegada més ofegada al fangar de la seva pròpia paràlisi rendista i, per tant, menys disposada a seguir contribuint a permetre que la gent treballadora pugui agafar una mica d’aire. Què cal fer?

El contrari de la súplica és una vida en llibertat. I una vida en llibertat exigeix el gaudi incondicional de recursos. Quan percebem recursos –un subsidi d’atur, una renda per a pobres, etc.– a condició que ens trobem sota determinades circumstàncies –l’atur, la pobresa, etc.–, se’ns obliga a interactuar, ho vulguem o no, amb l’'statu quo' vigent, començant pels mercats de treball capitalistes, que ens trenquen en mil bocins i ens converteixen en entitats estranyes a nosaltres mateixos, i, en cas que en sortim malparats –és a dir, en cas que perdem la feina i caiguem en la pobresa–, posteriorment se'ns assisteix. En canvi, la percepció incondicional de recursos ens permet mirar de fit a fit l’'statu quo' en qüestió i pronunciar, si així ho desitgem, un immens i insubmís “així no” que obre les portes a molts “sí” a formes de treball i de convivència que avui no podem practicar perquè ens trobem abraçats al ferro roent de la taula salvavides que se'ns ha 'ofert' al mercat de treball o a les moltes finestretes on es gestiona la pobresa.

És per això que la renda bàsica –una prestació monetària establerta com a mínim al llindar de la pobresa i que tota persona rebria amb independència de qualsevol circumstància que l’acompanyi–, juntament amb polítiques en espècie –sanitat, educació, habitatge, cures, cultura, etc.– concebudes també de forma incondicional com a drets de ciutadania que ens equipen “del bressol a la tomba”, permet un repartiment de la riquesa disponible, que és sempre un producte social resultant de tota mena d’esforços individuals i col·lectius entrellaçats, que ens ha de capacitar, a tots i totes, sense exclusions, per dir “Aquesta és la nostra vida” i per fer-la circular als espais que fem i sentim com a propis. Ben mirat, en això consisteix una república plenament democràtica. Mentre la tradició liberal equipara llibertat a mera igualtat davant la llei –i això no és poca cosa–, la tradició republicana es preocupa també per les condicions materials d’aquells que viuen en el món regit per aquesta llei, i estableix la necessitat que es disposin recursos de manera universal i incondicional perquè tots i totes gaudim del poder de negociació necessari per administrar els “no” i els “sí” que una vida digna de ser viscuda ha de poder acollir.

¿Podrem aprofitar els processos de robotització per desfer-nos de les feines més monòtones i repetitives i conquerir treballs, remunerats o no, amb sentit i consentits? ¿Podrem repartir-nos lliurement i sense angoixes, corresponsabilitzant-nos-en, els treballs de cures que, avui, les dones han d’assumir irremeiablement i respecte als quals els homes es veuen desvinculats de manera massa abrupta? Ens calen recursos incondicionalment conferits perquè, en definitiva, dignifica el treball que dignifica, i el que no dignifica, senzillament, no dignifica. ¿Podem atrevir-nos a abolir l’“esclavitud a temps parcial” fent del treball assalariat només una altra opció, juntament amb el cooperativisme, l’autogestió i altres formes d’emprendre camins propis? ¿Podem atrevir-nos a fer de l’opció que triem, sigui la que sigui, una opció la naturalesa de la qual puguem codeterminar en igualtat de condicions respecte a tothom que hi participi?