Som davant la sisena extinció en massa?

Ja fa molt de temps que hom parla de la sisena extinció en massa, que s’afegiria a les cinc que han tingut lloc al llarg de la història de la Terra. Per causes naturals (megaerupcions volcàniques, surgència de gasos letals de mars i llacs, caiguda de meteorits o altres), en diferents moments de fa centenars de milions d’anys, una fracció molt important de les espècies biològiques terrestres i marines foren aniquilades. Una d’aquestes extincions massives s’emportà per sempre els dinosaures, fa uns 65 milions d’anys.

La sisena extinció en massa és el nom que s’ha donat a la davallada impressionant de la biodiversitat a conseqüència de les moltes maneres en què la nostra espècie ha estat eliminant, directament o indirectament, espècies d’animals i plantes. 

Quan hi ha hagut un fre a les activitats explotadores, contaminadores o altres que afecten les espècies biològiques, i s’ha reduït la pressió humana sobre elles, se’n constata una recuperació. Aquesta és la raó per establir àrees protegides, a terra o al mar, on es prohibeix de manera permanent la caça o la pesca, o es decreten vedes temporals. Els resultats són molt positius i han propiciat l’augment del nombre d’aquests paradisos on les espècies s'alliberen de la nostra explotació i recuperen l’espai que nosaltres o els nostres avantpassats malmetérem. Però d'àrees protegides encara n’hi ha poques, i el ritme al qual augmenten és molt inferior al ritme al qual es perd biodiversitat.

Una situació similar de recuperació de la fauna i la flora es dona en àrees en què, per raons diverses, l’activitat humana hi és restringida. És el cas de la zona desmilitaritzada (DMZ) entre les dues Corees, una terra de ningú des de fa setanta anys. O bé la regió al voltant de Txernòbil, d'on els humans en marxaren ran del desastre nuclear de fa gairebé mig segle. Malgrat altres perills (el terreny minat, els trets dels guàrdies fronterers, o la radiació), en aquestes àrees hi ha una recuperació notable de la fauna. 

Algunes illes o zones continentals on era prohibida la presència humana perquè es trobaven sota jurisdicció castrense, malgrat els bombardeigs o les pràctiques de tir durant les maniobres militars, s’han conservat tan bé que han acabat com àrees protegides (és el cas ben notable de Cabrera).

El confinament a què obligà la pandèmia de covid-19 els primers mesos fou una d’aquestes situacions en què, si no vols per força, l’activitat humana quedà molt minvada. Molt aviat se’n comprovaren els efectes: reducció de les poblacions d’espècies antropòfiles (coloms, rates) i augment de les salvatges, no sotmeses a l’encalç humà. Ara ha passat el mateix amb moltes espècies lacustres i marines, que durant molts mesos han gaudit d’una “veda” involuntària. S’ha parlat d’un baby boom semblant al que se sol donar en les poblacions humanes després de guerres o altres maltempsades, i es preveu que, anys a venir, les abundantíssimes cries d’aquestes espècies creixeran i repoblaran hàbitats i ecosistemes que fins ara estaven mancats de moltes espècies.

Però a aquests aspectes positius cal contraposar-hi els negatius. N’esmentaré només dos, conseqüència del canvi climàtic, d’una llista que podria ser molt llarga: la sequera persistent està malmetent boscos i conreus a tot el món; i els incendis forestals de dimensions mai vistes, al Canadà, a la Mediterrània, a Austràlia, als Estats Units, a les illes Hawaii, i en altres regions del món no només causen danys materials i en vides humanes, sinó que eliminen milions d’animals i plantes, alguns dels quals no es podran refer de les maltempsades. 

No crec que s’hagi avaluat encara l’impacte d’aquests dos tipus de flagells sobre les faunes i flores dels països afectats, algunes d’elles endèmiques i de gran valor ecològic. Però gosaria dir que de cap manera són compensades per la recuperació de faunes i flores deguda als mesos de “veda” obligada pel confinament pandèmic.

No desitjo, en absolut, tornar a passar un confinament com el causat per la pandèmia; ni, esclar, trobar-nos en la situació de la DMZ coreana, ni cap dels desastres humans que, de passada, permeten la recuperació de la fauna salvatge. En canvi, protegir més àrees naturals biodiverses, o deixar d’explotar una part important del planeta (la meitat!), com proposà el malaguanyat Edward O. Wilson, podria revertir l’aparentment imparable sisena extinció en massa, causada per nosaltres.

Però també hi ha qui, enraonadament, a partir dels seus coneixements de paleontologia, o no tant, creu que la nostra participació en la reducció demogràfica de les poblacions d’animals i plantes és minsa i que, comparada amb les anteriors cinc extincions en massa, aquesta no mereixeria l’apel·latiu de sisena. 

Sigui com sigui, cal limitar al màxim la destrucció de la biodiversitat i aprofitar la recuperació parcial de faunes i flores; en depenem moltíssim, en siguem conscients o no.