Estem davant d’un ‘jovenicidi’ moral?

Després de 8 anys i mig de crisi, l’esforç ha recaigut sobre els ciutadans, i qui més n’ha patit les conseqüències han estat els col·lectius més febles, especialment les persones joves. Al mateix temps, s’han posat les bases que poden agreujar encara més la situació actual, si no hi ha un canvi radical en les polítiques públiques. Ras i curt, s’ha aprofitat la crisi per retallar drets econòmics i socials.

Els esforços aplicats per salvar el sistema financer -61.495 milions euros de recursos públics- no es poden comparar amb els que s’han aplicat al manteniment de l’ocupació ni a l’ampliació de la protecció social. En realitat, les respostes a la crisi han impactat negativament sobre l’economia, sobre la qualitat de l’ocupació i sobre la protecció social, i han fracassat en el seu objectiu: 1) rescat bancari i reducció del crèdit a famílies i empreses; 2) assumpció del Pacte d’Estabilitat i Creixement per prioritzar la reducció del dèficit públic i retallades a l’estat del benestar i un increment de més de 143.000 milions d’euros de deute públic des de l’any 2012 -s’ha venut la idea que el problema era de despesa, quan en realitat és d’ingressos-; 3) reforma laboral per afavorir la flexibilitat en el mercat de treball i foment d’un nou paradigma laboral amb més temporalitat, inseguretat i precarietat en què les persones joves són el seu banc de prova, impuls d’una devaluació salarial per millorar la competitivitat mitjançant una rebaixa dels costos salarials i, en definitiva, un augment de la desigualtat i la pobresa.

L’accés a una feina remunerada i estable ha estat, tradicionalment, la forma normalitzada de transició a la vida adulta, si aquesta permetia autonomia econòmica, emancipació residencial, constituir noves famílies i, finalment, autonomia moral. ¿Es pot afirmar que avui les persones joves poden construir-se un projecte de vida digne, sense feina o amb contractes temporals, a temps parcial, amb jornades elàstiques o percebent, en moltes ocasions, el salari mínim interprofessional de 765 euros/mes? És una pregunta a la qual ja ha donat resposta el Consell de la Joventut d’Espanya: “L’accés a una feina ja no significa un canvi de vida, més aviat és la continuació de la mateixa però en una altra dimensió... Per poder emancipar-se no només cal tenir una feina, cal que sigui de qualitat”. (Consell de la Joventut d’Espanya. Febrer del 2014). Organismes com l’OCDE avalen, recentment, una pujada de sous i alerten que cal una millora de la qualitat de l’ocupació. Alguns pensem que una bona mesura inicial, no l’única, seria situar el salari mínim interprofessional en 1.060 euros al mes.

Avui, la generació actual, amb una taxa d’atur del 36,7% en els menors de 30 anys (30,5% a Catalunya), té un futur amb menys oportunitats que els seus pares, malgrat haver assolit nivells més alts d’educació. Fins i tot, han deixat de ser mileuristes. En aquest context, moltes persones joves que havien iniciat el procés d’emancipació s’han vist obligades a retornar a la llar familiar i, en alguns casos, a dependre de prestacions socials. Altres han optat per emigrar a diferents països a la recerca de noves oportunitats laborals.

No canviar aquesta situació planteja un nou model de transició a la vida adulta basat en una “exclusió social programada de la joventut”, com l’han definida Albert Claret i Carles Feixa, o el que denominaríem jovenicidi moral de les persones joves, i en el qual conflueixen dos processos: el jovenicidi econòmic, és a dir, l’exclusió de les persones joves del mercat de treball o en el millor dels casos la precarització laboral, i el jovenicidi simbòlic, com a procés d’estigmatització de la imatge social de la joventut i, en el millor dels casos, la seva invisibilització, deixar de ser una prioritat per a la societat i passar a ser una categoria social prescindible.

En temps de crisi la joventut pot morir d’inanició (els recursos familiars i públics que l’alimenten es redueixen o desapareixen). Però també pot morir d’èxit (una edat que no s’acaba mai, a la qual tots ens volem emmirallar).

És imprescindible apostar per un canvi en el model de creixement econòmic, que tendeixi a la plena ocupació i a la cohesió social i territorial, els beneficis del qual siguin àmpliament compartits amb una distribució de la renda més equitativa i al servei de la consecució d’una vida digna, en la qual totes les persones puguin desenvolupar les seves capacitats i potencialitats.

L’autora és membre del Grup de Recerca JOVIS de la Universitat de Lleida (Centre d’Estudis sobre Joventut i Societat) i l’article reflecteix part dels treballs del grup.