Davant del dolor d’Adania Shibli

A la novel·la d’Adania Shibli Thafsir Thanawi (Un detalle menor en la traducció al castellà de Salvador Peña a Hoja de Lata) hi ha dues narracions: una està situada l'any 1949, quan una unitat militar israeliana viola en grup una beduïna en el seu campament al mig del desert; l’altra és la investigació que porta a terme una dona palestina en el present sobre els fets relatats en la primera història. És un llibre que mostra la impossibilitat de reconstruir el passat quan el passat ha estat arrasat pels conqueridors que han ocupat un territori. Que la protagonista del present se centri en una violació és pertinent i important. En les guerres hi ha moltes maneres d’aniquilar l’enemic i, encara que les dones no solen formar part del combat, s’exerceix sobre elles una violència específica, la sexual, que té efectes devastadors. Van ser les supervivents de la guerra de l’antiga Iugoslàvia les que van aconseguir que la violació fos reconeguda com a arma de guerra pel dret internacional. 

Les violacions bèl·liques són el més semblant a arrasar la terra i cobrir-la de sal: no només infligeixen un dolor terrible a cadascuna de les víctimes, una a una, sinó que tenen efectes per al grup al qual pertanyen, són una mina que esclata en diferents direccions. Les noies que van ser segrestades per Boko Haram i van tornar, per exemple, després van ser repudiades per les seves famílies. Una violació és una marca de ferro roent amb la intenció d’estigmatitzar la víctima de per vida. Quan en neixen fills situa la mare i el grup en un atzucac moral difícil de resoldre perquè els botxins s’infiltren en la seva intimitat més profunda.

La novel·la de Shibli, que vaig llegir després de la vergonyosa cancel·lació que va patir a Frankfurt, traspua la impossibilitat d’accedir al llenguatge i a la memòria quan l’única via que hi mena transcorre per territoris ocupats. La dona que investiga en el present ha de traspassar els terrorífics controls que els israelians imposen als palestins en el seu dia a dia, però també ha de sobreposar-se al mur de la memòria segrestada per l’ocupant, continguda en els seus arxius i museus i amb les seves paraules. La memòria que repeteix sovint que abans de l'ocupació a Israel no hi havia ningú. En el text carregat de bellesa que vam tenir la sort de llegir en aquest diari, l’autora trencava el seu llarg silenci després de la decisió de posposar l’entrega del seu premi per expressar una de les pors més terribles i universals que ens assolen en moments en què els fets depassen tot el que podem arribar a entendre: la possibilitat de quedar-nos sense paraules davant la barbàrie. Al capdavall, el llenguatge és una poderosa arma de resistència: mentre pugui dir el que passa, mentre pugui ordenar els fets amb elaboració verbal, mentre pugui escriure, l’existència tindrà sentit. Anomenar els fets amb mots propis és una manera de protegir-nos i defensar-nos de la bogeria que ens imposen els delirants amb ànsies destructores.

Que l'organització que li havia de donar el premi a Adania Shibli es fes enrere mentre la mateixa Fira de Frankfurt decidia programar més actes protagonitzats per autors israelians i jueus demostra que la literatura també és una qüestió de poder i que qui el té pot decidir quin és el llenguatge que s’imposa. Però no som pocs els qui creiem –potser ingènuament, però no ens queda més remei si no volem caure en el cinisme impotent– que no ens podem permetre perdre les paraules que ens són pròpies. Fins i tot si les històries que volem explicar no consten a les biblioteques ni als museus i han estat tergiversades en arxius i documents. Quan a un poble se li ha arrasat fins i tot la memòria, la imaginació literària es converteix en la més potent de les armes.