En els anys que li puguin restar de vida, és ben poc probable que Ramón Tamames Gómez tingui més oportunitats d’adreçar-se –com va fer dimarts i dimecres passats– a una audiència potencial de milions de persones a través i des de la caixa de ressonància del Congrés de Diputats espanyol. Cal suposar, doncs, que el vell professor –veteraníssim catedràtic universitari, assidu articulista de premsa, tertulià radiofònic dins l’anomenat Sindicato del crimen– va preparar la que havia de ser la seva “darrera lliçó” amb la cura pròpia del cas; aquella cura amb què, quan has estat algú en la vida política i acadèmica del teu país, redactes el propi testament polític i intel·lectual, el perfil amb què voldries passar a la posteritat. Fins i tot al marge de si després penses vendre el discurs a través d’Amazon per 4,74 euros.
I bé, analitzada des d’aquesta perspectiva, la intervenció principal de Tamames en la fracassada moció de censura té, a parer meu, dos punts forts. Un –amb el qual potser pretenia captar la benevolència de Ciutadans i del PP, i sembrar la incomoditat entre els escons del PSOE– va ser, com ja havíem previst aquí mateix fa setmanes, la deslegitimació de l’independentisme. Si el govern Sánchez mereix ser censurat i desallotjat del poder és perquè se sosté gràcies al suport de partits “separatistes” que volen “destruir Espanya” i que, per tant, haurien de ser marginats i exclosos de la política parlamentària espanyola.
Aquesta tesi antiquíssima, més que centenària, Tamames la va adobar amb dues fake dignes de Donald Trump. Una, “les vexacions i l’aversió mostrada al nostre idioma, que no es pot parlar ni a la mateixa Espanya”. Però si un jove líder en la quarantena com Pablo Casado podia sostenir sense cap forma de prova tot allò de les pedres a la motxilla i la prohibició d’anar al lavabo contra els nens castellanoparlants, ¿quines proves vols demanar-li a un quasi nonagenari quan afirma que la llengua de Cervantes és “vexada” a Catalunya?
L’altra fake, no pas original però una mica menys explotada, va ser la de la “sobrerepresentació” dels partits sobiranistes o nacionalistes en el sistema parlamentari espanyol. És una teoria que provoca vergonya aliena sentida de boca d’un científic social, d’un distingit economista familiaritzat amb els números. Perquè el PNB, ERC, Junts, etcètera, concorren en províncies densament poblades on el “preu” en vots de cada escó és elevat o elevadíssim. La sobrerepresentació es produeix en aquelles demarcacions de l’Espanya buidada on només PP i PSOE han passat –almenys fins fa ben poc– el rasclet, i on una acta de diputat costa unes poques desenes de milers de vots. Si allò que Tamames voldria és excloure els partits nacionalistes no espanyols del Congrés, que ho digui clar i es deixi de sobrerepresentacions imaginàries.
El segon punt fort del candidat de l’extrema dreta versà sobre política internacional, i consistí a menysprear la Unió Europea, culpar “els Estats Units de portar-nos la guerra d’Ucraïna” i elogiar el paper “pacificador” de la Xina. S’ha escrit que aquest rampell antiamericà contradiu el discurs de Vox i posa en dificultats les relacions exteriors dels de Santiago Abascal.
No ho sé. De fet, el falangisme espanyol del qual els de Vox són hereus en camisa blanca conreà sempre un gran ressentiment davant l’hegemonia anglosaxona en el món contemporani, de la qual Espanya figurava ser una pobra víctima. Encara recordo, dels meus primers anys escolars, aquella consigna que lluïa en una paret de l’aula: “España limita al sur con una vergüenza. José Antonio”. Era una referència a Gibraltar, tema al qual Tamames dedicà frases d’un fervorós espanyolisme. Recordem que Ortega Smith hi està en cerca i captura –a Gibraltar, vull dir– perquè acudí al Penyal un parell de vegades a fer el milhomes.
Fins i tot durant el franquisme aliat de Washington, el nucli dur de la dictadura mai no mirà amb entusiasme cap als Estats Units. N’aplaudien l’anticomunisme, n’admiraven la potència i n’aprofitaven l’ajut, sí, però el veien com un sistema polític de base liberal, subjecte als atzars del sufragi, farcit de maçons, protestants, jueus i altra gentussa, i procuraven mantenir-hi les màximes distàncies possibles. Per exemple, en la política en relació amb el món àrab i al Pròxim Orient. Per tant, l’atzagaiada antiamericana i antiatlantista de Ramón Tamames no va ser un rebrot del seu passat comunista, sinó una picada d’ullet als seus actuals patrocinadors.
En tot cas, si l’anticatalanisme del presidenciable de Vox no pot produir cap sorpresa ni cap efecte, culpar els Estats Units de la guerra d’Ucraïna –és a dir, absoldre Putin d’haver-la desencadenat– i desqualificar el suport de la Unió Europea a Kíiv potser sí que podria suscitar alguna reflexió, alguna autocrítica. A tots els antiimperialistes i pacifistes de Podem, d’Izquierda Unida, de la CUP, dels comuns, etcètera, ¿no els incomoda ni una mica coincidir amb un personatge de final tan patètic com Tamames, amb el circumstancial mascaró de proa de la ultradreta nacionalista espanyola?
