Veient els resultats de les eleccions americanes em pregunto si demòcrata és una paraula que podem continuar aplicant a concepcions tan diferents del que vol dir aquest sistema polític. De l’educació que he rebut i la cultura en què m’he fet ciutadana n’he tret una conclusió que em pensava que era una veritat universal: la democràcia consisteix a confiar el teu vot en el candidat que creus que governarà de manera més justa i responsable. Abans de consideracions ideològiques, d’escollir en funció de si ets d’esquerres o de dretes, el primer requisit que hauria de complir qualsevol que aspiri a dirigir un país hauria de ser un respecte profund per les institucions de representació dels votants. Aquest mínim sembla que no ha estat tingut en compte per milions de persones als EUA que han triat un home que ha expressat públicament les seves simpaties amb formes autoritàries. Seria fàcil menysprear tota aquesta gent que farà que Donald Trump torni a la Casa Blanca i titllar-los d’ignorants, idiotes o alienats. Em nego, com a demòcrata, a acceptar aquesta simplificació i, en tant que persona partidària de la igualtat i la fraternitat, que fan que la llibertat pugui ser per a tots els membres d’una societat oberta, no puc tancar els ulls davant d’una deriva que, per desgràcia, s’està estenent a tot Occident. Massa sovint les esquerres (liberals com el Partit Demòcrata americà, socialdemòcrates europeus o els sectors més radicals de l’arc) han adoptat actituds de superioritat amb aquells els interessos dels quals deien representar. L’analista polític i antic cap d’estratègia d’Obama David Axelrod ho explicava de manera clara a la CNN: la base de la derrota del Partit Demòcrata és que els seus dirigents són elits amb educació universitària que s’han allunyat de la classe treballadora, i quan s’hi dirigeixen, afegia, ho fan com si fossin missioners, com si els diguessin “us ajudarem a ser com nosaltres”. Tot i que els contextos són molt diferents, és una actitud que hem vist massa sovint en aquells que es presenten com a defensors dels pobres però no n’han vist cap en sa vida o parlen pels obrers però no han trepitjat mai una fàbrica.
De totes maneres és difícil acceptar que només l’arrogància progressista porti milions de persones a confiar en un personatge tan grotesc com Trump, desagradable des de tots els punts de vista, mentider, fatxenda, tan barroer que de vegades costa distingir-lo de la caricatura que en fan alguns programes d’humor (als guionistes no els cal inventar res, només copiar de la realitat). L’esmentat David Axelrod donava una pista per entendre aquesta aparent incongruència: el Partit Republicà ha estat, durant la campanya, molt més intel·ligent que el seu candidat, ha tingut una estratègia més seriosa que el verborreic home taronja. És a dir, que mentre el públic s’entretenia amb les aberracions del pallasso, la maquinària del poder que l’impulsa ha funcionat de manera més eficaç, pel que sembla, del que ho ha fet la de Kamala Harris. Per als qui no som ni analistes polítics ni americans és estrany mirar cap als Estats Units i veure els resultats d’unes eleccions que sembla que ho hagin de canviar tot i que tindran efectes sobre la resta del món. De lluny es diria que l'obsessió per la identitat (color, sexe, gènere) no ha donat els fruits que esperaven recollir els demòcrates o que la manera en què s’organitzen les pertinences col·lectives en els individus és més complexa del que representen els discursos. Prova d’això és, per exemple, el fet que un bon nombre d’homes llatins hagin triat Trump en comptes de Harris, cosa que demostra que el que som no sempre determina el que votem. Potser el gran error dels progressistes (allà i aquí) sigui exaltar massa el qui i deixar en segon terme el què.
