Pedro missió complerta Sánchez aplica, al balanç sobre l’evacuació de l’Afganistan, un triomfalisme que no es permeten ni Joe Biden ni cap dels mandataris concernits per aquest drama. “La missió ha estat un èxit”, afirma Sánchez, i fa inevitable tornar a pensar en el menorquí l’amo en Xec de s’Ullastrar, i el seu “s’operació ha anat bé, però madona és morta”. “Madona”, en aquest cas, és la població civil de l’Afganistan. Els vint anys d’ocupació occidental (no només nord-americana, que els europeus tenim molta barra a l’hora d’encolomar els fracassos en exclusiva als EUA) s’han saldat amb un fracàs rotund, i l’evacuació ha estat un desgavell en el qual no hi ha faltat, a pesar de totes les presses i de totes les arbitrarietats en la manera de fer sortir els refugiats, ni tan sols la macabra cirereta d’un atemptat suïcida que ha deixat almenys 170 morts.
Com que l’atemptat el va cometre l’ISIS, i l’enemistat entre l’ISIS i els talibans és a mort, de sobte resulta que amb qui ens hem d’entendre és amb els talibans. Dit d’una altra manera, és previsible que molts governs occidentals considerin necessari mantenir relacions diplomàtiques amb l’Afganistan, per evitar que l’ISIS i el terrorisme islàmic es tornin a enfortir i a escampar-se arreu d’Occident, sembrant el pànic amb atemptats comesos per cèl·lules que es radicalitzen i ataquen sense organitzar-se dins d’estructures superiors. Reconèixer i legitimar el règim talibà apareix, a curt termini (la geopolítica també es fa a curt termini), com l’opció més òbvia per evitar que els ciutadans europeus i nord-americans no ens acabem convertint en víctimes de la venjança per allò que els nostres governants han fet a l’Afganistan, com de fet ja ens hi hem convertit en diverses ocasions en les dues últimes dècades. El segle XXI va començar amb els atemptats de les Torres Bessones i el Pentàgon, i Espanya va patir l’11-M com a resposta a la participació espanyola a la invasió de l’Iraq, al capdavall, en gran mesura, fruit d’un deliri egòtic de José M. Aznar.
Per la seva banda, en pocs dies tothom ha pogut veure que el maquillatge de “moderació” amb què es van presentar inicialment els talibans era tan tènue que ja ha desaparegut, perquè mai va existir. En nom de “la llei islàmica” (que ells mateixos s’inventen a conveniència), els talibans ja han deixat ben clar que limitaran al màxim els drets de les dones, que no toleren el col·lectiu LGTBI, que faran prevaldre la doctrina religiosa per damunt de la ciència i que són capaços de prohibir fins i tot la música, perquè la consideren pecaminosa i ofensiva a Al·là. Per tant, reconèixer i legitimar un règim com aquest és condemnar la població civil afganesa al sofriment, l’obscurantisme i els abusos de poder propis d’una dictadura. Que pateixin ells per (tenir l’esperança, molt poc clara, de) no patir nosaltres. Com sempre, la ineptitud, el fanatisme i la vanitat dels governants duu el dolor dels governats. I com sempre, ens acaben col·locant en una situació en què es tracta d’ells o nosaltres.
