Daniel Ortega i la destrucció del somni nicaragüenc
¿Em vindran a buscar a mi? Quina sensació tindré quan em tanquin a la presó els mateixos amb qui vaig lluitar per derrocar la dictadura de Somoza, que durant 45 anys va oprimir Nicaragua, el meu país?
El 1970 em vaig incorporar a la resistència urbana clandestina del Front d'Alliberament Nacional Sandinista. Tenia 20 anys. La llarga i cruenta lluita per fer fora Anastasio Somoza Debayle és ara un record que m’omple d'orgull però també agredolç. En un temps ja llunyà vaig formar part d’una generació jove i valenta que estava disposada a morir per la llibertat. Dels deu compañeros que formaven la meva cèl·lula clandestina només en vam sobreviure dos. El 20 de juliol del 1979, tres dies després que una insurrecció popular fes fora Somoza del poder, vaig entrar al despatx del seu búnquer, situat en un turó amb vistes sobre Managua, amb l’estimulant sensació que havíem fet possible el que era impossible.
A hores d’ara no sobreviu cap d’aquestes il·lusions. Quan miro enrere, veig molt clar que Nicaragua va pagar un preu massa alt per aquesta revolució. Els seus joves líders estaven massa pagats d’ells mateixos; es pensaven que, contra tots els pronòstics, serien capaços de crear una utopia socialista.
Milers de persones van morir per derrocar aquest dictador i moltes més van perdre la vida en la posterior guerra de la Contra. Ara l’home aleshores elegit per representar la nostra esperança de canvi, Daniel Ortega, s’ha convertit en un altre tirà. Amb la seva dona, l’excèntrica Rosario Murillo, governa Nicaragua amb puny de ferro.
Ara que s’acosten les eleccions del novembre, la parella sembla posseïda per la por de perdre el poder. Fustiguen i empresonen tots els qui, segons ells, es poden interposar en el seu camí. Aquest últim mes han tancat a la presó cinc candidats a la presidència i han arrestat molta més gent, entre la qual hi ha personatges emblemàtics de la revolució que havien sigut aliats seus. El mes passat fins i tot van anar a buscar el meu germà. Per impedir que l’agafessin se’n va anar de Nicaragua. No era cap paranoia seva: pocs dies després, el 17 de juny, més de dues dotzenes de policies armats van entrar per la força a casa seva per endur-se’l. La seva dona estava sola. Van escorcollar tots els racons i se’n van anar al cap de cinc hores. La nit següent uns homes emmascarats armats amb ganivets i rifles van entrar a robar a la casa. Van sentir que un d’ells deia que era una “segona operació”. Un altre va amenaçar amb matar la meva cunyada i violar la meva neboda, que havia anat a passar la nit amb la seva mare. Pel que es veu, Ortega i Murillo recorren a la forma més descarnada de terror per intimidar els seus oponents polítics.
Personalment, mai vaig admirar Ortega. Sempre em va semblar un home fals i mediocre, però la seva astúcia li va permetre enredar molts dels seus companys. Va ser el cap del primer govern sandinista el 1979 i el president del 1984 al 1990.
El 1990 la seva derrota electoral a mans de Violeta Chamorro el va marcar profundament. Recuperar el poder es va convertir en la seva única ambició. Després de la derrota electoral molts de nosaltres volíem modernitzar el moviment sandinista. Ortega no en va voler saber res. Considerava els nostres intents de democratitzar el partit com una amenaça per al control que hi exercia. Als que no estaven d'acord amb ell els acusava de vendre les nostres ànimes als Estats Units, i es va envoltar d’aduladors. La seva dona li va fer costat fins i tot quan la seva filla va acusar Ortega, que era el seu padrastre, d’abusar sexualment d’ella des dels 11 anys, un escàndol que segurament hauria acabat amb la carrera de qualsevol altre polític.
De fet, Murillo, a qui anomenen la Lady Macbeth tropical, el va fer canviar d’imatge amb gran astúcia després de presentar-se a dues eleccions més i perdre-les. Les seves idees new age apareixien en símbols de la pau i l’amor i en pancartes pintades amb colors psicodèlics.
Amb molt bon ull, Ortega i la seva dona s’han transformat en devots catòlics després de dècades d’ateisme revolucionari. Per congraciar-se encara més amb l’Església catòlica, enemiga d’Ortega als anys 80, ha donat suport a la prohibició total de l’avortament. El 1999 també va firmar un pacte amb el president Arnoldo Alemán, declarat després culpable de corrupció, per repartir-se càrrecs governamentals a parts iguals entre els seus respectius seguidors. A canvi, el partit liberal d’Alemán acceptava rebaixar el percentatge de vots necessari per obtenir la presidència.
Va funcionar. El 2006 Ortega va guanyar amb només el 38% dels vots. Tan bon punt va prendre possessió del càrrec, es va dedicar a desmantellar unes institucions estatals ja febles. Per aconseguir el suport del sector privat, li va donar veu en les decisions econòmiques a canvi de la seva aquiescència a la política governamental. Va manipular la Constitució, que prohibia expressament la reelecció de qui ja ocupava la presidència, perquè permetés la seva reelecció indefinida. Després, el 2016, durant la campanya per al seu tercer mandat, va decidir que la seva dona seria vicepresidenta.
Ortega i Murillo semblaven consolidats en el poder fins a l’abril del 2018, quan una petita manifestació contra una reforma que havia de rebaixar les pensions va ser reprimida violentament per sicaris sandinistes. Les protestes pacífiques es van estendre per tot el país. Ortega i Murillo van reaccionar enfurismats i van sufocar a sang i foc la revolta: hi van morir 328 persones, 2.000 van resultar ferides i 100.000 es van exiliar, segons la Comissió Interamericana de Drets Humans. Paramilitars armats recorrien els carrers perpetrant una matança i el govern va ordenar als hospitals que es neguessin a atendre els manifestants ferits. Els metges que van desobeir van perdre la feina.
El règim va imposar un estat d’emergència de facto i va suspendre els drets constitucionals. Es van prohibir les manifestacions públiques de qualsevol tipus. Les nostres ciutats estaven militaritzades. Ortega i Murillo van justificar les seves accions amb una gran mentida: l'aixecament era un cop d'estat planejat i finançat pels Estats Units.
Les pròximes eleccions a Nicaragua tindran lloc el 7 de novembre. Al final de la primavera, els dos grans grups de l’oposició van acordar presentar un únic candidat sota els auspicis de l’Aliança Ciutadana. Cristiana Chamorro, filla de l'expresidenta Chamorro, treia molt bons resultats a les enquestes. Poc després d'anunciar la seva intenció de presentar-se com a candidata a la presidència, la van posar sota arrest domiciliari. Pel que sembla, el govern s’ha inventat un cas de blanqueig de diners fent-se la il·lusió que així legitimarà aquest arrest.
Després han vingut més detencions: quatre candidats més a la presidència, periodistes, un banquer, un representant del sector privat, dos comptables que treballaven a la fundació de Cristiana Chamorro i fins i tot el seu germà, tots ells acusats en aplicació d’unes lleis noves i oportunament ambigües que, bàsicament, converteixen en delicte de traïció qualsevol oposició a la parella governant. Ortega insisteix que tots els detinguts participen en una gran conspiració per derrocar-lo promoguda pels Estats Units.
Ara els nicaragüencs ens trobem sense recursos: ni lleis ni policia que ens protegeixin. L’habeas corpus ha sigut substituït per una llei que permet a l’estat mantenir empresonades fins a 90 dies les persones que són investigades. A la majoria dels presos no els permeten veure els seus advocats ni familiars. Ni tan sols sabem del cert on els tenen. Són massa els nicaragüencs que cada nit se’n van a dormir amb la por que la seva porta sigui la següent que esbotzi la policia.
Soc poeta i escriptora. Critico Ortega obertament. Publico tuits i concedeixo entrevistes. Sota Somoza em van jutjar per traïció. Em vaig haver d’exiliar. Què hauré d’afrontar ara: la presó o altra vegada l’exili?
¿A qui aniran a buscar la pròxima vegada?
Gioconda Belli és escriptora
Traducció: Lidia Fernàndez Torrell
Copyright The New York Times