Contra les suposades virtuts del diàleg polític
Els debats de la investidura fallida de Sánchez al Congrés han estat interpretats per gran part dels usuaris de l’opinió pública com un exemple de la incapacitat per dialogar dels nostres representants. El retret ve a dir que si no hi ha hagut acord és perquè no han estat capaços de parlar i entendre’s. No crec que aquesta sigui la clau de lectura més adequada.
El diàleg no és un instrument o un mecanisme que es desplega de manera òptima en l'àmbit polític. Dialogar significa sobretot escoltar i modular allò que diem en virtut d'allò que ens han dit o que hem sentit. Suposa, per tant, la disponibilitat per modificar el que es pensa. Es tracta, quan parlem de manera dialogada, d'una activitat eminentment transformadora per a la qual no tothom està ben preparat. En primer lloc, perquè no totes les persones tenen la capacitat d'allunyar-se de les seves pròpies conviccions, de tractar-les com si no fossin seves, sinó només aquelles que circumstancialment sostenen en un moment determinat sobre un tema concret. Qui dialoga, doncs, en aquest sentit emfàtic, està més interessat en la veritat que no pas en tenir la raó. La veritat és vista aquí com el resultat d'una activitat col·lectiva al llarg de la qual unes persones posen a prova allò que saben sobre una cosa del món, de tal manera que no tenen mai res a perdre. Aquest diàleg estilitzat, que trobem originalment a l'obra de Plató, ha estat adoptat per gran part de la tradició filosòfica, així com per la ciència en general, com la forma d’interacció humana preferent per construir coneixement.
El diàleg platònic és, certament, un gènere literari que no reprodueix un diàleg real, sinó un de fictici, en el qual hi ha un interlocutor protagonista (Sòcrates) que fa anar els seus 'partenaires' com a ell més li convé, i que mitjançant la ironia i la provocació, en definitiva, mitjançant estratègies retòriques, condueix la interlocució cap al lloc que ha predefinit el redactor del diàleg. Tanmateix, aquests textos ens il·lustren sobre una capacitat pròpia de la parla humana, o sigui, la de donar i rebre raons per canviar les creences rebudes i adquirir-ne d'altres. Res que no fem quotidianament o gairebé quotidianament.
És cert també que la major part dels canvis d'opinió a què assistim en nosaltres mateixos sovint no són fruit de la confrontació amb altres raons que se sobreposen a les que nosaltres tenim. Qui circula per les xarxes socials es veu confrontat amb imatges, estirabots i rotundes afirmacions sense altre fonament que la força persuasiva i retòrica de qui sap comunicar de manera eficaç, o sigui, dels publicistes i propagandistes que han colonitzat l'espai de les raons.
Són aquests últims els que s'encarreguen de redactar els discursos i mobilitzar les tàctiques dels polítics que utilitzen l’estrada parlamentària amb finalitats partidistes. Aquestes paraules són essencialment declaratives, altisonants, eloqüents, florides i enginyoses. Un exemple pres a l'atzar és el de la diputada Borràs i les seves 155 raons per no votar Sánchez. Una ocurrència fàcil que funciona només per ser convenientment repiulada milers de vegades.
El diàleg no és una qüestió de poder sinó de coneixement. La política, en canvi, concerneix la força coercitiva i suposa un enfrontament entre persones i grups que lluiten entre si per controlar la cosa pública.
No és diàleg, doncs, el que hem d'exigir als nostres representants (i quan dic 'nostres' em refereixo a tots ells, perquè no hem d'oblidar que cadascun dels congressistes representa tots els espanyols), sinó exercici polític, és a dir, negociació i coratge per saber trobar l'equilibri entre les conviccions i les conseqüències. Les virtuts que cal esperar dels polítics tenen a veure amb el sentit d'estat, el càlcul a llarg termini, el sacrifici per la cosa pública i un bri de decència per saber identificar els límits del ridícul civil i retirar-se a temps.
La provisionalment fallida investidura del senyor Sánchez no es deu a la mancança de diàleg entre les forces concernides. Obeeix, més aviat, a un càlcul estratègic. Un càlcul erroni? Un moviment genial? El futur ho decidirà. És a dir, el judici sobre la talla política dels líders polítics de l’esquerra espanyola dependrà de la seva capacitat de controlar els termes amb els quals seran descrits. Ara bé, en cap cas se’ls ha de retreure que no dialoguin, perquè tampoc no els correspon de fer-ho.