Penso seguir exagerant

Al barri de Sarrià hi ha una escola (Barcelona Montessori School) que ha penjat al mur que dona al carrer un cartell (en anglès i castellà) en què es llegeix aquest ignominiós text que tradueixo, malgrat que em fa fàstic fer-ho: “Algunes de les persones més exitoses del nostre segle van estudiar amb aquesta metodologia, inclosos els fundadors d’Amazon, Wikipedia i Google, George Clooney, Anne Frank i Beyoncé!”

Sí, ho han llegit bé, els responsables d’aquesta escola en fan propaganda tot indicant que el mètode Montessori és un camí cap a l’èxit (cosa que, dit de passada, dubto que fos l’objectiu de la famosa pedagoga italiana). Un èxit que, pel que aquí llegim, és sobretot professional, econòmic, empresarial, un èxit de vendes. Fins aquí, les coses són més o menys repugnants, com ho sol ser la major part de la publicitat amb què topem pel carrer.

La veritable estultícia, però, no la provoca aquesta ferum de coaching a l’entrada d’una escola, sinó la profunda ignorància històrica, la infinita confusió cultural, la més penosa indigència ètica i la corprenedora desorientació política que han portat a incloure Anne Frank (nom que no goso escriure sense reverència) entre la llista de les persones més exitoses d’aquest segle (s’entén que es refereixen al segle passat, però ja no ve d’una bajanada més o menys). ¿En quin sentit es pot parlar d’ella com d’algú exitós? ¿A quina ment estòlida li ha passat pel cap d’incloure-la com a reclam publicitari? ¿Què ha passat a Europa perquè algú no només tingui l’estupidíssima idea d’emparedar el nom de la persona que simbolitza la més gran barbàrie del nostre continent entre George Clooney i Beyoncé (ni més ni menys), sinó que a més decideixi d’imprimir un cartell amb aquesta immoralitat i, com si no n’hi hagués prou, ho pengi a l’entrada d’una institució educativa (ni més ni menys)?

No es tracta en aquest cas de l’antisemitisme que ostenten alguns escriptors catalans de pa sucat amb oli per fer-se els enfants terribles i així passar per intel·lectuals. Això del cartell és pura i dura niciesa, màxima banalització, mercantilització del sistema educatiu, demolició de la cultura.

Vostès em diran que exagero. El mateix deu haver pensat el director de l’escola, que no només no ha contestat el missatge en què em prenia el temps per explicar-li una cosa òbvia, és a dir, la completa barbaritat del seu missatge, sinó que ha deixat el cartell allí penjat i ha desatès la meva invitació a despenjar-lo per decència.

Potser estic exagerant. Però, ¿tinc alternativa? Em temo que no, perquè la realitat és tan exagerada, la brutalitat social és tan palesa, la ignorància es troba tan a prop de la maldat, els bàrbars són tan a tocar de les portes de la ciutat, destrossant les muralles de la civilització, vomitant sobre la cultura, que només si exagerem, podrem reaccionar.

Com podem no exagerar si pensem que els que han d’educar les futures generacions no tenen clares les mínimes jerarquies morals? ¿Algú que no mostra respecte per una de les poques coses sagrades de la nostra cultura, l’obligació de recordar solemnement l’horror del qual venim per tal de no repetir-lo, com orientarà les nenes i els nens? ¿Quan expliquin la Xoà, ho faran al ritme de Beyoncé tot prenent una tasseta de cafè de les que li agraden a George Clooney? Com és que els progenitors que cada dia passen davant d’aquest cartell no n’han demanat la retirada? Com pot ser que els milers de persones que el veuen des de la vorera, des del cotxe, no s’indignin? Quina mena d’idiotesa moral s’està apoderant de nosaltres? Potser la mateixa que està omplint de feixistes els Parlaments de tot Europa.

Però, esclar, potser exagero, potser no m’hauria de preocupar que el nom de Maria Montessori legitimi aquesta equiparació entre les estrelles del show business, els emprenedors d’èxit i una nena que va haver de viure amagada i que va morir com altres milions de persones en la indústria nazi de l’extermini. Potser no n’hi ha per tant. Potser m’hauria de calmar i pensar que no passa res, que al cap i a la fi és només un cartell.

Potser exagero, però la despreocupació amb què els pares d’aquesta escola fa mesos que hi porten els seus fills sense dir res, la indiferència de qui ha dissenyat, pagat, penjat i contemplat aquesta aberració, em fa pensar que la memòria és curta i que només podem mantenir-la viva si exagerem molt. I exagerar avui vol dir haver de repetir coses que crèiem que eren òbvies, rellegir llibres que crèiem que tothom ja havia llegit, explicar històries que pensàvem que tothom coneixia.

D’aquí a pocs anys hauran mort tots els testimonis dels camps d’extermini i en un parell de dècades la postveritat sobre el nacionalsocialisme i sobre la memòria d’Europa s’apoderarà del passat, i els més rucs es confondran amb els més dolents, i el capitalisme acabarà de capgirar tots els valors, i les virtuts es podriran, i se seguirà normalitzant l’odi i la persecució al diferent, i aleshores ja no caldrà exagerar, n’hi haurà prou de constatar la destrucció del més preuat.

És per això que penso seguir exagerant.