Des de casa
Sempre és massa tard. Ho escrivia Lisa Appignanesi sobre la tardança del Regne Unit a proposar mesures de confinament. El mateix es va dir en el seu moment sobre la gestió de Xi Jinping a la Xina, sobre la lentitud i els dubtes dels governs italià, espanyol i ara també francès, suís, o sobre els bruscos cops de volant de Trump i Johnson, o els països que sigui que, quan es publiqui aquesta peça, estaran legislant alarmes sense rumb. Sembla que només a Singapur, Taiwan i Corea del Sud van reaccionar a temps. Estaven avisats de l’anterior SARS.
Les tendències il·liberals de la política mundial es veuen referendades per la situació d’alarma. La premsa americana es pregunta amb sorpresa com pot ser que gairebé el 40% de la població mundial i la pràctica majoria dels europeus hagin acceptat sense gaires discussions una limitació extensiva de la llibertat fonamental de moviment. Es manté la llibertat de premsa i d’opinió, però a Hongria i les Filipines han aprofitat la conjuntura per legislar contra les notícies falses sobre el virus, i sens dubte ho utilitzaran contra els dissidents. Si s’ha pogut normalitzar un estat d’alarma, se’n poden normalitzar d’altres en el futur. Ja sabem que sota el regnat de la por l’obediència es fa quasi unànime.
L’alarma no és només de salut pública. Vivim envoltats d’emergències (climàtica, immobiliària, laboral) provocades per la globalització de la depredació capitalista. ¿Podem esperar que aquests dies aprendrem alguna cosa que fermentarà en reivindicacions socials i ecològiques quan arribi la precarietat postpandèmica?
La privacitat és un obstacle per aturar la pandèmia. No s’ha volgut cedir en la utilització de les dades personalitzades dels telèfons mòbils. La llei de protecció de dades s’ha imposat a l’eficiència. Com comenta el filòsof coreà Byung-Chul Han, gran part de l’èxit de l’estratègia asiàtica per evitar l’expansió del virus es deu a la monitorització dels telèfons dels malalts i de les persones que hi han estat en contacte. Aquí ens esgarrifa que els grans operadors puguin posar a disposició dels governs les dades anonimitzades i agregades dels usuaris. Posats a renunciar a llibertats, hi hauria motius per voler ser controlat. El problema és que, tal com estan les coses, qualsevol renúncia pot ser irreversible. Un altre filòsof, Giorgio Agamben, declarava a Le Monde que la pandèmia ha servit per assajar mecanismes de control global. Si aquestes previsions es verifiquen, aleshores l’horitzó del nostre progrés polític haurà deixat de ser definitivament la factible utopia liberal i democràtica. Però no perdem l’esperança quan llegim que Portugal regularitza tots els immigrants pendents d’autorització perquè puguin accedir a les prestacions sanitàries i als subsidis laborals de l’estat.
S’ha protegit el moment de l’agonia. La iconografia de la fatalitat vírica no inclou imatges escabroses ni violentes. És un fenomen diferent als grans sotracs polítics o catàstrofes meteorològiques que coneixem de la nostra història recent. Per motivar col·lectivament la ciutadania apel·lant a les emocions, s’ha recorregut al testimoni dels que mantenen la delicada i preciosa maquinària mèdica a mil revolucions.
Els malalts més greus agonitzen sense la companyia de la seva família, però no estan sols sinó voltats del trànsit urgentíssim d’infermeres i de tota la gent que fa l’impossible per guarir-los o alleugerir-los el dolor. Els netegen, els manipulen, els parlen, escolten el seu fil de veu i els comproven les constants vitals en un context d’apressant patiment entròpic. Són l’últim enllaç amb el gènere humà dels que agonitzen. Assegut a casa no soc prou digne de lloar la feina dels que ens ajuden quan patim, dels que encarnen literalment la institució i amb les seves cures humanitzen la fredor administrativa.
La no difusió de les icones del dolor humà provocat per la pandèmia ha suposat que els mitjans de comunicació se centrin en xifres, dades i gràfics. Hi ha marcadors d’infectats, de guarits, de difunts; i corbes que cal que planegin, que minvin, que tornin a zero perquè tots puguem començar a comptar de nou de tornar al carrer. Nombres que, però, són immediatament contestats per mil i un rumors i vídeos que infesten els grups de WhatsApp, que provoquen discussions virtuals i retirades d’informació un cop algú diu que la cosina metgessa o el nebot científic els han dit que segons les últimes evidències allò no podia ser disseminat com una veritat indiscutible. També rebem animacions de simpàtics animalons que s’uneixen per superar les adversitats i que ens fan creure per un moment que fem alguna cosa bona quan reenviem a tort i a dret infantils historietes motivacionals.
La llar ha esdevingut el lloc en el qual els ciutadans exerceixen la seva llibertat política de protegir el bé comú. Una llibertat exercida en la forma de la inacció, car no hi ha un enemic a combatre, ni una guerra amb trinxeres i armes, sinó una societat que tem la destrucció del sistema públic de salut, que vol que els malalts tinguin un llit i tots els recursos adequats i possibles per evitar el dolor evitable.
Deia Plató que la ciutat se sustenta sobre la comunitat del dolor. Els països europeus van construir, edificar i sostenir uns serveis de salut pública que van ser delmats posteriorment per una mal anomenada austeritat, que no és res més que falta de càlcul a llarg termini. El dolor que ens uneix, si més no en les versions del nostre imaginari moral que més ens afavoreixen, no és només el d’avui sinó sobretot el de demà.
