Contra el virus, menys metàfores de guerra i més civilització
Aquesta estranya quarantena col·lectiva fa que molts de nosaltres trobem a faltar el contacte físic, les abraçades, els dinars i sopars amb pares, germans, amics i companys de feina; i fins i tot l’intercanvi de quatre paraules amb un desconegut en un cafè o a la barra d’un bar. Tot això forma part d’allò que creiem que val la pena de la vida, o almenys de la nostra manera de viure, de la nostra cultura o, si voleu, del que entenem per una vida civilitzada.
Pensava en tot això aquests dies mentre començava un llibre d’aquells que queda sempre a la llista dels pendents: El procés de la civilització de Norbert Elias. Aquest llibre es pregunta: què volem dir quan parlem de civilització?, com s’ha anat configurant el significat d’aquesta paraula?, quines són les estructures socials i polítiques, i els comportaments individuals, que associem a la civilització? Per respondre a aquestes preguntes el llibre es capbussa, entre altres coses, en els canvis de comportaments a taula i en altres tipus d’interaccions socials que comencen al segle XVI. En particular, s’atura en els consells que Erasme de Rotterdam recollia en un petit bestseller de l’època: no fer soroll amb la boca quan es menja, rentar-se les mans abans de menjar, evitar escopir a tort i a dret, no mocar-se a les estovalles, no sucar els dits a la cassola compartida i altres instruccions sorprenents. Aquests consells (i la seva gran acollida) mostren que en aquella època començava a arrelar una nova consciència de la distància entre un mateix i els altres, i una preocupació més gran sobre què devien pensar els altres de nosaltres mateixos. Aquest distanciament i aquesta presa de consciència són un dels elements que posen en marxa, segons Elias, el procés civilitzador, almenys a l’Europa occidental.
A què treu cap tot això? Doncs em preguntava si era adequat plantejar aquesta situació actual de confinament utilitzant la tan rebregada metàfora de la guerra contra el virus, que evoca una situació des-humanitzadora i descivilitzadora. És recurrent (i molt discutible) aquesta idea que el millor de nosaltres apareix en la trinxera i en la lluita contra l’enemic. Però potser podríem encarar-ho d’una altra manera, inspirant-nos en el concepte de civilització: ¿són els comportaments que esperem de nosaltres mateixos i dels altres en aquest confinament comportaments civilitzats? Tot i voler recuperar totes les coses que trobem a faltar, quins d’aquests nous comportaments, hàbits o costums ens agradaria mantenir quan tot això s’hagi acabat? ¿Seran perdurables i vistos posteriorment com a part del procés civilitzador? Probablement, no tots (per exemple, l’ús de màscares a les botigues o l’ús del colze per a activitats que fèiem amb les mans com obrir portes, tapar-se la boca i saludar-se). Però d’altres potser sí, com mesures més estrictes d’higiene a casa i al carrer. I potser també arrelarà una nova sensibilitat: la idea que aquestes mesures les prenem no només per interès propi, sinó per protegir els altres. Darrere d’això, potser també augmentarà la consciència de la fragilitat del nostre cos i del dels altres, i de la interconnexió d'aquestes fragilitats. A diferència del s. XVI, les noves expectatives de comportament i aquesta nova sensibilitat no tenen res a veure amb marcar diferències d’origen ni de classe: valen tant per a orientals com per occidentals, per a italians com per a danesos, per a rics com per a pobres. Finalment, potser també es refermarà el convenciment compartit que ens cal un sistema públic de salut ben dotat de recursos per fer front a situacions com aquesta. Alguns d’aquests elements, doncs, potser sí que es poden entendre com a civilitzadors; o, almenys, potser valdria la pena plantejar-ho d’aquesta manera en comptes de retornar sempre a l’aproximació bèl·lica.
