Ara que ja ha sortit la sentència del cas de Dani Alves, on se’l declara culpable de violació, em sembla que ja aniria sent hora de parlar dels reservats de discoteca i de les noies que treballen, en aquestes discoteques, de “reclam”. Se’n diu “noies d’imatge”. Cobren per ballar, estar, i, d’aquesta manera, fer consumir als homes el doble. Aquell ingenu “las mujeres no pagan” del Justo Molinero, però mercantilitzat.
Dani Alves era en un reservat, va demanar al cambrer que li “fes venir” dues noies. Qui sap quants reservats de quantes discoteques han acollit la mateixa situació, una violació, sense que, després, la noia o noies diguessin res de res, i no sentissin res més que “ja sabies a què venies”. Qui sap quants reservats de quantes discoteques han acollit situacions diferents, amb sexe consentit o, si ho voleu, tolerat. Recordo una vegada, fa anys, en què unes vedets (no sé com dir-ne) que sortien a Crónicas marcianas, van ser gravades en una festa a la qual cobraven per anar. La gravació mostrava com els van fer propostes sexuals “com si allò anés en el preu”. No recordo el programa on ho vaig veure. Les cares d’elles, mig perplexes, mig amoïnades, mig resignades, em van fer morir de pena.
“Puja al reservat”, li diu el cambrer a la noia d’imatge. Allà al reservat hi ha la màgnum de la marca de xampany que és, com tothom sap, una declaració d’intencions. El que la fa pujar és ric, famós o totes dues coses. Un cantant, un esportista, un directiu, un influencer. Pot passar que, allà al reservat, hi hagi sexe consentit o grapejades tolerades. El que em sembla terrible és aquest concepte, classista, esclavista, del reservat. La noia que treballa de ballar, si vol, sí, sí, esclar, només si vol, hi puja. No treballeu d’això, noies. Valeu més.
