Dimarts que ve és el Dia Mundial de la Conscienciació dels Tsunamis, instaurat el 2015 a instàncies del Japó arran del terratrèmol del 26 de desembre del 2004 a l’Oceà Índic, que va provocar 230.000 morts i va afectar catorze països. D’això fa vint anys, dues dècades marcades per l’augment dels fenòmens naturals extrems.
Sí, hi ha dies mundials per a tot i a vegades en fem mofa. Però aquest arriba quan al País Valencià acabem de passar una mena de catastròfic tsunami invers, que en lloc de venir de l’aigua del mar a causa d’un terratrèmol ha vingut de l’aigua de la terra a causa d’un cel desfermat. Ha estat una onada interior en rius i rieres que ho ha arrasat tot. Natura enfurismada. Els desastres naturals de gran intensitat avui ja no són una cosa exòtica que passa a l’altra punta del planeta i mirem per la tele còmodament des del sofà de casa: són una amenaça real que rebenta les nostres cases i cotxes, ens poden afectar a tots i cada cop arriben a un ritme més accelerat.
Si parlem en termes metafòrics, dimarts mateix als Estats Units n’hi pot haver un de polític, de tsunami. També aquest tipus d’amenaça la tenim ben a tocar. Si guanya Trump, els efectes de l’onada populista els notarem arreu de manera dramàtica i palmària. L’alerta està sobre la taula i és perfectament diàfana. Aquest cop estem ben avisats. Estem en mans dels electors nord-americans: d’ells depèn que les aigües de la geopolítica surtin o no de mare. Diferències ideològiques i programàtiques a part, un abisme de sentit comú separa Trump de Harris.
La conscienciació dels tsunamis és cosina germana de la conscienciació pel canvi climàtic. Els tsunamis literals i els polítics estan relacionats. El possible tsunami Trump comporta, entre moltes altres amenaces, un component de negació de la crisi climàtica. De fet, una negació de la realitat quan aquesta no s’ajusta als propis prejudicis ideològics. Ja vam veure com es va comportar Trump, i molts dels seus lamentables imitadors (de Bolsonaro a Ayuso), amb la covid, d’entrada menyspreant-la o minimitzant-la, com si la cosa no fos tan greu. Com ara ha passat en terres valencianes amb el temporal, moltes morts s’haurien pogut evitar. Però al principi la frivolitat trumpista va tirar pel dret com si la cosa no anés amb ells.
Amb la DANA valenciana, el govern Mazón ha tingut un comportament trumpista, és a dir, anticentífic i frívol. No va voler atendre les alertes meteorològiques i el temporal li va passar literalment per sobre. A ell i al seu país. Mazón és avui un zombi polític, culpable de la indefensió i la foscor tètrica en què ha deixat els seus conciutadans. Passarà a la història com el president que va negar milers de llars, milers de vides. Les pèrdues humanes ja superen els dos centenars i les pèrdues materials són immenses. Aquest populisme de dretes que s’agafa a la bandera de la llibertat econòmica per sobre de tot (anarcocapitalisme, en diu l’argentí Milei, un altre negacionista climàtic) haurà produït un autèntic daltabaix, no només humà, sinó també econòmic.
La gestió del minut a minut del temporal va ser infame. La gestió del posttemporal també està resultant d’una gran i caòtica ineficàcia. La gent se sent desemparada. I tenen raó. Passen els dies i en moltes localitats encara falta aigua i llum. Pobles fantasma. La situació resulta impròpia d’un país del Primer Món. El govern popular de la Generalitat valenciana està demostrant una manca de lideratge i de preparació absolutes.
El que ha passat al País Valencià és una riuada mortífera acompanyada d’una irresponsabilitat pública dramàtica. Un doble tsunami sobre el qual cal prendre consciència. El resultat: massa morts que amb avisos de Protecció Civil fets a temps s’haurien pogut evitar. I tot seguit una lentíssima, erràtica i amateur reacció a l’hora d’atendre les víctimes i intentar recuperar la normalitat. És exasperant.
