A vegades em demano què deuen dir de nosaltres els grans pintors paisatgistes del passat (un Martí Alsina, un Vayreda, un Modest Urgell, un Sunyer) si –a tall d’hipòtesi– contemplen amb ulleres llarga vista, des del Paradís, els paisatges actuals de Catalunya. Dono per segura la seva indignació i que és compartida per altres artistes benaurats. Com Paul Cézanne, per exemple, que tan bé administrava les seves opinions, a voltes contradictòries però sempre taxatives. Aquell ogre genial, obsedit pel paisatge, li deia al seu marxant, amb un fort accent provençal que divertia els refinats de París: "Sap, senyor Vollard, per tenir èxit a la vida cal tenir «temmperrammennt»!". No seria estrany que, des de la glòria, Cézanne continuï fidel a l’advertència que adreçà per escrit al "món oficial": "Us fotrem des de l'eternitat encara amb més persistència".
Diabètic i sentint-se vell (als 60 anys!), el pintor escrivia a un amic: "A més, estic com mort. Què em queda per fer, en aquesta situació? Si no fos perquè estimo enormement la configuració del meu país, ja no seria aquí".
Ara bé: a què es referia Cézanne quan parlava de la "configuració" del seu país? Més al paisatge de la Provença, tan semblant al nostre, que al seu paisanatge, que sovint execrava (especialment "els intel·lectuals del meu país, una colla de dats pel sac, idiotes i sonats", com escrigué en una carta al seu fill).
Què hauria dit el gran pintor si els seus coetanis s'haguessin dedicat sistemàticament a destruir els seus paisatges? El nostre amor a la terra, tan victorejada en els darrers anys, contrasta vivament amb el silenci amb el qual hem presenciat la seva sistemàtica degradació física. Els nostres paisatges han estat fets malbé impunement i amb reiteració. Han estat tenaçment agredits i violentats al llarg dels anys.
El resultat és indissimulable: costa encimentada d’un cap a l’altre; urbanitzacions i polígons emportlanats en zones inundables; soterranis en cursos fluvials; multiplicació d’obscenitats immobiliàries; atapeïment turístic sufocant; inextricable garbuix (superposat i juxtaposat) d’infraestructures i cablatges; la botifarra permanent, obsessiva, dels fils telefònics embrutant el cel de camps, carrers i places; mones de Pasqua a les rotondes, amb decoracions de fantasia kitsch; etcètera. Hem vist de tot. Una conclusió s’imposa: caldrien penes severes per als casos de “violència de paisatge” (i si l’agressor es proclama patriota, doble pena).
Que consti que no es tracta principalment d’una qüestió d’estètica, o d’ètica. La tragèdia de la DANA de l’octubre del 2024 m’ha recordat la novel·la Crematorio, del valencià Rafael Chirbes. És el retrat desolador dels anys del boom immobiliari del 2000 al 2008, del món de l’especulació sense escrúpols, el diner negre i la corrupció a la costa mediterrània, on la destrucció del paisatge esdevenia la manifestació i el símbol d’un procés embogit de degradació, avarícia i mesquinesa.
Un dels personatges de la novel·la evoca els paisatges de Cézanne. És un arquitecte que elogia el formigó (la "bandera del progressisme arquitectònic") que Le Corbusier plantà "en els bucòlics paratges provençals", però constata que, al llarg de dècades, el plançó de la Cité radieuse s’ha anat reproduint i ha proliferat: "Una constel·lació de tumors, metàstasis que es multipliquen, que s'engreixen fins a ajuntar-se les unes amb les altres i formar ramificacions que ocupen desenes de quilòmetres; mitomes, arborescències nervioses, espessint-se, compactant-se cada vegada més".
Després de la tragèdia valenciana, fins i tot hauríem de pensar que l’escriptor va fer curt en les seves descripcions. A la degradació física i moral que va retratar amb tant de talent s’hi ha sumat un perill vital. La metàstasi del formigó ha creat trampes mortals, i amb la crisi climàtica s’ha fet mortífera. Els abusos, cada vegada que un agent especulatiu privat s'apropia o destrueix béns i valors del territori que ens són comuns, ja no plantegen simplement problemes d’estètica i d’ètica, sinó de supervivència, de vida o mort. Dels centenars de morts de la DANA, quants han estat víctimes de la crisi climàtica i quants dels efectes acumulats en el territori per dècades d’urbanització embogida? Aquesta és la qüestió.
Després de la tragèdia no hauríem de limitar-nos a refer tot allò que es pugui. Hauríem de desfer tot allò que es va fer malament. Hauríem de desconstruir, desurbanitzar, descimentar, descomprimir, renaturalitzar. D’això, de moment, només en tenim uns pocs avançaments, com la recuperació de la maresma de la Pletera, a Torroella de Montgrí.
No ens enganyem: una gran part dels nostres paisatges han estat destruïts sense pietat, a cops de cobdícia, mal gust i deixadesa. La catàstrofe de conjunt és una deixa als nostres descendents, amb un encàrrec testamentari: que ens perdonin i que duguin a terme en l’avenir, amb sol·licitud i persistència, la regeneració del nostre territori i dels nostres paisatges, l’obligada curació física del país.
