La DANA i el cinisme de la pantalla partida
Dimarts al vespre, quan ja es comptaven set persones desaparegudes per culpa de les inundacions i les destrosses provocades per la DANA, la televisió mantenia, aliena al desastre, les seves rutines. Tot i les imatges que s’havien vist al Telediario de La 1, David Broncano començava La revuelta tocant el timbal i amb un espectador amb un pollastre al cap assegut a una tassa de vàter. A La noche en 24 horas, Xabier Fortes obria amb la imputació de Begoña Gómez. Connectava en directe amb el País Valencià com a segona notícia, però després continuava amb la resta d’informacions de la jornada. A TV3, quan Toni Cruanyes va fer l’avanç informatiu a l’Està passant va posar èmfasi en les persones desaparegudes al País Valencià. Queco Novell va fer cara de sorprès: “Ostres, no en sabia res, d’això de València. I pujarà cap aquí, això?” I després feia que Cruanyes interactués amb el personatge còmic del programa per canviar de tema.
És com si la fal·lera de les televisions públiques per competir amb les privades i amb les plataformes en estríming hagués desactivat l’instint periodístic.
La prova més flagrant de la insensibilitat màxima és un recurs televisiu cada cop més habitual: la pantalla partida. Mentre en un costat de la televisió es manté el relat informatiu, a l’altra meitat es van passant, arbitràriament, imatges en bucle que il·lustren aquell context. És una estratègia endegada fa anys pels magazins de les cadenes privades per potenciar l’espectacle i per captar ràpidament l’atenció de l’espectador. Dimecres al matí, a Mañaneros de La 1, posaven, enmig de la gran quantitat de gravacions dels mateixos afectats, la imatge d’una dona ofegant-se mentre se l’emportava una riuada. Ho havia gravat un veí de Paiporta des del balcó. La dona apareixia i desapareixia diverses vegades de l’aigua, maldant per sobreviure, arrossegada pel corrent. La cadena va decidir dibuixar un cercle sobre la víctima perquè la poguéssim identificar enmig del caos. Però aquesta imatge tan terrible era només el guarniment extra. A l’altra meitat de la pantalla un periodista aliè al que mostrava la pantalla entrevistava una altra dona que explicava com havia patit les inclemències de la inundació.
És molt preocupant fins a quin punt ens hem immunitzat emocionalment davant la desgràcia. Hi ha la imatge d’una dona ofegant-se enmig d’un torrent d’aigua i la televisió la converteix en un vídeo aleatori, enmig d’altres imatges de cotxes desballestats. També utilitzaven la gravació d’una dona que es va passar hores agafada a un arbust, enmig d’un mar d’aigua marró, demanant ajuda. Més tard, els presentadors es fixaven en aquelles escenes i, aleshores sí, les comentaven com si fos un programa d’imatges impactants: “Nada pueden hacer los vecinos, que intentan darle instrucciones desde los balcones”. Després, parlaven de la dona de l’arbust: “Se llama Maite, y afortunadamente todo ha quedado en un susto”. La sobresaturació d’imatges terribles ha acabat no només anestesiant l’audiència sinó també el periodisme.