23/06/2016

El daltabaix (literal) de la poesia

Fa dues nits se’ns va enfonsar la poesia. Sona a línia vomitiva de Pablo Neruda, però jo ho deia en sentit literal. Es va sentir un BADA-BUM eixordador a les 4 del matí, i jo vaig saltar del llit pensant que un dels meus fills s’havia fotut de cap daltabaix de la llitera, però no: resulta que només s’havia ensorrat una prestatgeria Billy plena de llibres. Tot poesia. Quin pes em vaig treure de sobre aquella nit, amics meus, quan vaig comprovar que els únics malferits eren el Baudelaire i el T.S. Elliot.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La veritat és que aquell suïcidi poètic en masse em va sorprendre. Per començar, ni sabia que els llibres eren allà. Assumeixo que són de la meva dona, perquè jo no he sigut mai fan de la poesia. Els pocs poetes que m’agraden de veritat són universalment considerats una merda: Richard Brautigan (Bolaño el titllava de “pèssim poeta”), els Liverpool Poets (Adrien Henri, Roger McGough), John Cooper Clarke o Billy Childish. El cànon líric oficial llisca sobre la meva pell com aigua de mar sobre crema solar untuosa. Potser per això es van suïcidar els poetes de casa: per despit.

Cargando
No hay anuncios

I que consti que ho he intentat. He anat als recitals i he llegit els sonets. Però entre que uns semblaven escrits en algun tipus de llengua indoeuropea extinta, i els altres semblaven fets per ser declamats a cavall, sota una immensa pamela emplomada, hem acabat no entenent-nos, la poesia i jo.

Potser té a veure amb això últim: la solemnitat. L’afectació. La poesia, em sembla a mi, es pren molt seriosament a ella mateixa. Però a mi no és que no m’agradi la cosa solemne, és que la seva existència atempta contra tot el meu univers moral. Alternativament, potser pateixo algun tipus de handicap sensorial similar a la discromatòpsia, però que només afecta l’ ars poetica. Penseu en això, poetes, la propera vegada que distingiu entre el públic un tio amb cara de burro que busca la sortida amb els ulls. Sóc jo! No em pegueu! És una discapacitat!u