Dalí volant sobre el niu del ‘¡Cu-Cut!’ groc
Cu-Cut! Es parla poc de l’època cucutista de Dalí. El pintor es va trastocar tant que veia Cu-Cuts per tot arreu. Volia ser un Cu-Cut. Bé, ja ho era. Per això s’enduia el Cu-Cut als Estats Units. Els americans al·lucinaven hamburguesa de vedella boja. I els treien als dos a les portades amb el titular: “ Who is cucut? ” Això, qui és?
Un revolucionari. Dalí, als seixanta, veu en el Cu-Cut el canvi planetari i sideral: “Hem entrat en l’època dels digestius en oposició als respiratius que han dominat el món fins ara”. Traduït: per pair aquest món caòtic de mutacions salvatges és més necessari absorbir que inhalar. El pas del nas a l’estómac. I per a Dalí elCu-Cut és el prototipus de criatura digestiva. Gras com un forn, galtes de graella, nas de xemeneia. És la indústria humana del xup-xup. Som el que mengem. I el que ens fotem per força: pollastres, granotes... El Cu-Cut és l’estereotip de pagès de barretina i faixa que s’ho fot tot. De català de ventre d’abocador de residus i de fogó de reciclatge. El Cu-Cut és la mascota, el que dona nom, cara i ventre al ¡Cu-Cut! La revista d’humor digestiu que canvia la història de Catalunya i de la Pell de Brau-Frau.
Per un acudit. S’enfot de l’exèrcit espanyol, que sempre ho perdia tot. Però no riuen. El 25 de novembre de 1905 (ara fa anys) 300 oficials assalten la redacció i la impremta del ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya. Ho destrossen tot. És el paraestat. Generacions de catalans traumatitzats per la violència. I per l’electroxoc de mentides: “L’endemà, en els diaris, va aparèixer una vegada més el contrast habitual: tota la premsa de Barcelona, llevat de la lerrouxista, acusava els militars; en canvi, gairebé tota la premsa de Madrid feia llur elogi, com si amb l’acte d’indisciplina i l’abús de força haguessin guanyat una gran batalla a l’enemic. La veritat és que per a la majoria dels diaris madrilenys no hi havia pitjor enemic que el catalanisme”, escrivia el líder catalanista Francesc Cambó. Mireu, recull de premsa de Madrid. Sobre el ¡Cu-Cut! : “ Sus osadías han llegado a lo que es por la ley indiscutible. Tales antecedentes explican lo acontecido ”. La justificació de la pedagogia de la violència. Rebrota la catalanofòbia: “ Para los catalanistas ¡Chusma miserable! !Canalla indigna! ” L’estat espanyol no vol que t’enriguis d’ell, però ell s’enriurà de tu. Ho diu la llei i la seva pell.
Els fets del ¡Cu-Cut! són també l’inici de l’Alcatraz nacional-militar espanyol. L’exèrcit agafa el comandament. Neix la llei de jurisdiccions (1906). La primera llei mordassa contra la premsa. La llei morrió contra els ciutadans però feta explícitament per als catalans. No es pot dir res. Llegim el segon article: “ Los que de palabra, por escrito, por medio de la imprenta, grabado, estampas, alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones, ultrajaren a la Nación, a su bandera, himno nacional u otro emblema de su representación, serán castigados con la pena de prisión correccional... ” N’hi ha uns quants més. La llei era l’espermatozou genètic espanyol de porra. Naixia, creixia, es reproduïa... fins a la dictadura de Rivera, Franco, fins... La biologia mai menteix. I l’estat espanyol és ciència. I Catalunya una start-up de fe.
Sí, els fets del ¡Cu-Cut! fan néixer la Solidaritat Catalana: la primera thermomix del catalanisme. Tots junts. Menys, esclar, lerrouxistes, monàrquics i una part de republicans. Però qualsevol semblança amb la realitat d’ara és pura coincidència. Que continuïn mentint, destrossant els mitjans i assenyalant els periodistes. Que continuïn empresonant, humiliant, ofegant, prohibint, ordenant. Que hi hagi catalans que continuïn justificant i legitimant la violència. Que continuïn fabricant Frankensteins, com aquell invent d’estat que va ser Alejandro Lerroux, que ho beneïa tot contra els catalans amb aquell: “ Ruja el infierno, brame Satán. La buena fe de España no morirá ”. Que continuï tot això és casualitat. I que el ¡Cu-Cut! rebentés de no poder digerir tanta merda, també.
