Dalí

El centre d’arts digitals Ideal, de Barcelona, ens havia acostat fins ara la pintura de Monet, Klimt o Frida Kahlo, com mai no l’havíem vista. Ara ens convida a entrar en el món d’un pintor que, teòricament, coneixem més, el figuerenc Salvador Dalí. I dic teòricament perquè, tot i que l’obra i la figura de Dalí em resulten molt familiars (per bé i per mal), la visita a l’Ideal m’ha obert un món que desconeixia i que m’ha trasbalsat (a més de divertir-me).

A casa dels meus avis figuerencs, sempre sentia a parlar de Dalí com el fill esbojarrat del notari, que s’estimava més fer el pallasso que esdevenir un artista reputat, i que per culpa de la mala bèstia de la Gala havia menystingut la seva honorable família.

Quan vaig preparar el programa Diccionari dalinià per a Catalunya Ràdio, vaig entrevistar una pila de persones que l'havien conegut i vaig llegir els textos autobiogràfics del pintor. Tot plegat em va fer matisar molt la idea que havia heretat sobre l’artista empordanès.

El fill del notari va ser, certament, un provocador, que sovint es movia només pels diners i que políticament s’havia acostat al règim franquista... però també era un escriptor brillant i precoç, un artista sensible i ambiciós.

Als setze anys, deixava constància al seu diari de la resolució que havia pres “aprovada per la família”: “Acabaré el batxiller de pressa, si cal faré els dos anys que em resten en un de sol. Després aniré a Madrid, a l’Acadèmia de Belles Arts. Allí penso passar tres anys treballant bojament. També té bellesa l’Acadèmia. [...] Després guanyaré la pensió per anar quatre anys a Roma; i tornant de Roma seré un geni, i el món m’admirarà. Potser seré menyspreat i incomprès, però seré un geni, un gran geni, perquè n’estic cert”.

L’exposició Dalí cibernètic de l’Ideal confirma els anhels d’aquell vailet que odiava l’àlgebra i, tanmateix, d’adult es va interessar per la física quàntica, la quarta dimensió i la geometria sagrada. L’espectador hi viu una experiència immersiva (un terme que Dalí ja feia servir profèticament quan projectava el teatre-museu de Figueres). És realment espectacular i molt emocionant poder passejar pels somnis de Dalí. Des de la coberta d’un vaixell, amb la Gala nua fent de mascaró de proa, no podia deixar de pensar com li hauria agradat al pintor aquesta exposició amb hologrames, projeccions de gran format i realitat virtual.

En tornar a casa, vaig rellegir els diaris de l’adolescent figuerenc. El gener de 1920 hi escrivia: “He passat una nit hermosa. He vist en somnis moltes coses, la imaginació ha volat molt lluny. M’he sentit feliç, i tot ho trobava hermós i bell. Me n’he entornat a casa. En mon cap ressonaven encara els planys de violí i les notes clares de piano. Estava abstret encara. Era la una. Els galls cantaven. Damunt de la taula de nit he trobat l’àlgebra oberta, i els papers plens d’equacions cobrien amb desordre ma taula. He sentit en el pit una gran amargor. He vist allunyar-se com un somni les figures suaus i vaporoses que es deformaven i cuitaven a esvair-se”. 

Si en teniu l’oportunitat, visiteu Dalí cibernètic, i si teniu criatures o fills adolescents, porteu-los-hi. No hi ha manera més lúdica i més impactant d’acostar-se a l’art i a la figura d’aquest artista polèmic, extraordinari i, tal com ell preveia, genial.