Dins d’un nus

¿Com pots afrontar una situació que no entens? ¿Com pots acompanyar en la cura d’una situació mental que distorsiona la percepció d’un mateix i condiciona la mirada sobre tu, la teva vida i tot el que t’envolta? Aquesta és la pregunta que es feia la mare de la Maria quan la seva filla, fins aleshores tècnicament perfecta, va ser diagnosticada amb un trastorn de la conducta alimentària (TCA).

La mare d’una noia anorèxica explica com l’adolescència, l’aïllament del confinament, la por a emmalaltir o perjudicar els adults i els avis, el temor a decebre les expectatives pròpies i les dels altres, un sentit de la responsabilitat obsessiu i la hiperconnexió a unes xarxes dissenyades per transformar les inseguretats en trampes es van convertir en un còctel capaç de posar en perill la vida de la noia. La pèrdua de pes semblava impossible d’aturar i només es va equilibrar amb una llarga teràpia i descobrint un món paral·lel on viuen milers de joves i les seves famílies. Un món sense bàscules ni miralls, amb disciplina germànica en tots els àpats cada dia de l’any, amb disfuncions físiques i terror a travessar alguna línia de no retorn. Un món sense comentaris sobre l’aspecte físic fins que s’engega la ràdio, la televisió o se sent qualsevol conversa quotidiana sobre dietes i cànons de bellesa cadavèrics. Un món d’aïllament per no donar explicacions i alhora un reforç social permanent a la pèrdua de pes que s’associa a la bellesa fins que moltes vegades és massa tard.

Els trastorns alimentaris no són una qüestió de voluntat, ni es curen –només– menjant. Els terapeutes han d’alimentar els malalts, però sobretot han d’ajudar els pacients a connectar-se amb la realitat, la imperfecció, la incertesa, la desgràcia, la pena, la frustració. Amb tot allò de viure que fa mal. No acostumen a ser pacients superficials sinó pacients als quals cal treure de la zona de risc i posteriorment ajudar a detectar un nus que cal desfer.

En un país on la salut mental és encara un tabú, l’atenció pública és insuficient, especialment en un moment en què vivim una explosió de malestar i de malaltia expressada en els TCA.

Les últimes setmanes la periodista de l’ARA Mònica Bernabé ha fet una radiografia de la capacitat de la sanitat pública d’atendre les persones –la majoria són noies joves– que tenen un trastorn de la conducta alimentària. El resultat de la seva investigació és que a Catalunya només hi ha 171 places hospitalàries per atendre casos greus de TCA, davant de 601 en centres privats. La conclusió és fàcil: la majoria de famílies afectades acaben recorrent a centres privats per atendre els seus fills en tractaments que no acostumen a ser curts i molt sovint són urgents. El cost d’una plaça en un hospital de dia o un ingrés hospitalari complet oscil·la entre els mil i els cinc mil euros. Al seu reportatge, Bernabé explica la limitació de la cobertura escolar i les dificultats econòmiques de moltes famílies. La frustració dels professionals de la salut pública els porta a admetre que els joves rebran un seguiment insuficient en el sistema de salut públic.

La Maria relata com ella va sortir de la malaltia gràcies a la feina i la vigilància permanent de la seva psicòloga, la Sara. Explica com ara detecta les joves i les adultes que expressen símptomes d’un trastorn quan les veu pel carrer, en un restaurant, en un gimnàs.

El dossier de l’ARA és també una guia per a famílies per observar els adolescents. Per encendre l’alarma si les noies van al bany després dels àpats, si tallen el menjar en trossets petits, si caminen o fan esport sense mesura, si perden pes sense motiu aparent, si persones sociables s’aïllen dels amics, si sempre tenen fred, si prenen molts laxants.

Els trastorns alimentaris no són una frivolitat i les xarxes socials hi juguen un paper fonamental. Les noies tenen grups de WhatsApp i Telegram internacionals per donar-se suport en els seus objectius insans, competeixen en pràctiques perilloses per a la salut com si fossin innòcues. Per no parlar d’Instagram, YouTube o TikTok i els seus algoritmes, que et situen en un cercle viciós que va retroalimentant les teves apetències, o les que l’algoritme considera que pots tenir pel teu perfil.

Els trastorns alimentaris són avui una plaga que afavoreix els cànons de bellesa que inunden xarxes, mitjans i el món de la moda. No són una frivolitat, ni una dieta puntual, ni una petita inseguretat humana. Són situacions que posen en risc la vida de moltes joves i que requereixen la creació d’un nou marc per veure’s a un mateix. Els TCA són malalties perilloses amb seqüeles irreversibles que la societat estigmatitza i menysté des del punt de vista dels recursos que hi dedica.