D’evitar o guanyar guerres

Miquel Puig, dissabte, i Andreu Mas-Colell, diumenge, defensaven en aquestes pàgines de l’ARA l’actuació de l’OTAN i la seva ampliació i rearmament a partir d’un fet aparentment incontrovertible: Rússia ha envaït un país tercer i proper, i podria continuar envaint-ne uns quants més si no li paren els peus. Tots dos autors hi veuen paral·lelismes amb l’inici de la Segona Guerra Mundial i alerten sobre com van ser d’inútils els esforços pacifistes. 

No defensaré Putin ni encara menys Hitler, però crec que no podem ignorar en quina mesura Occident ha coadjuvat a l’emergència de Putin i, per tant, d’allò que aquest hagi acabat fent, com al seu dia va coadjuvar a l’emergència de Hitler. Dos personatges amb un suport indiscutible dels seus respectius pobles.

John Maynard Keynes, que en vida mai va veure reconegudes les seves idees, va marxar de la Conferència de Versalles, on s’acordaven les condicions que hauria de complir l’Alemanya derrotada de la Primera Guerra Mundial, un cop va veure que aquelles condicions, absolutament draconianes, inevitablement portarien a una segona gran guerra. Ho va deixar escrit a Les conseqüències econòmiques de la pau.

Mikhaïl Gorbatxov, president de la Unió Soviètica que ell mateix va desfer, portava anys explicant a Occident que entendre aquesta desfeta com una victòria de l’OTAN i ampliar l'organització atlantista fent-hi entrar els antics satèl·lits de l'URSS, seria una humiliació que el poble rus no acceptaria i que provocaria una reacció imprevisible.

També l’escola de pensament “realista” dels mateixos EUA feia anys que alertava d’aquesta reacció imprevisible russa i denunciava l’extensió territorial de l’OTAN. I no perquè admiressin Putin sinó precisament pel contrari: Putin venia a ser l’encarnació del ressentiment, com Hitler ho havia estat de la resposta a la misèria alemanya d’entreguerres.

Els fets històrics no tenen mai una data d’inici. Sempre són el resultat de fets previs. Si la guerra a Ucraïna diem que va començar el dia que Rússia la va envair, el que defensen Puig, Mas-Colell i tants altres és indiscutible. Si analitzem els fets previs, és molt més discutible. I, sobretot, ho és allò que cal fer ara, un cop no s’ha sabut –o volgut?– evitar la guerra amb Rússia.

Al seu article, Miquel Puig diu que només la humiliació del vençut porta estabilitat. Ben al contrari. La humiliació d’Alemanya a la primera gran guerra va dur a la segona; per contra, el pla Marshall post segona gran guerra, que va ajudar el vençut a refer-se, ha permès l’estabilitat que hem viscut. Segurament, els millors anys de la història d’Europa, pel que fa a pau i prosperitat compartida.

Cal, doncs, evitar com sigui la temptació d'humiliar. D’humiliar un poble, vull dir, de generar un ressentiment del qual anirien emergint nous Putins. I les declaracions de l’OTAN a Madrid més aviat van en aquesta línia i afegeixen la Xina com a amenaça, cosa que podria molt bé acaba sent una profecia autocomplerta que fes realitat la distopia imaginada per Orwell a 1984.

Pel que fa a Mas-Colell, al seu article agraeix als EUA el seu suport davant una invasió russa en sòl europeu, i menysté el paper jugat per Washington en l’ampliació cap a l’Est de l’OTAN. Dona, de fet, per descomptat que la UE no pot ser sinó un apèndix dels Estats Units. És a dir, que només pot desaparèixer com a actor polític de l’escena mundial per reforçar una bipolaritat de naturalesa quasi inevitablement bèl·lica.

Ben al contrari, la UE hauria de reforçar el seu paper de contrapès. És a dir, exigir la dissolució de l’OTAN, com a resposta a la dissolució del Pacte de Varsòvia, i reforçar la seva política exterior i de defensa única europea. Això també evitaria haver de claudicar davant socis que et demanen poder fer el que vulguin amb els kurds; que és el que han hagut d’acceptar Finlàndia i Suècia per tenir el vistiplau turc a la seva entrada a l’OTAN.

Deia Cipolla, historiador a qui admiro tant com a Keynes, que el comportament intel·ligent consisteix en guanyar fent guanyar als altres. Malauradament, però, aquest comportament intel·ligent ha desaparegut de l’escena mundial i de les tanques de Melilla. Tanmateix, no ens hi podem resignar i hem de cridar fort per tal de recuperar-lo.