Som dins d’una caixa de Skinner
Parlo de la nova llei pactada al Parlament de Catalunya per ERC, el PSC, els comuns i Junts. Però no per dir res del fons de la llei, del seu contingut, que ho deixo per als experts. Només em referiré a la forma. Perquè, més enllà del suposat valor polític de l’acord a quatre, més enllà de si realment protegirà el català de les intromissions a les aules del jutges espanyols, el cas és un exemple fefaent de l’actual dimensió estrictament declaratòria de la política.
DEBATS parlamentaris com aquest mostren que la política actual navega per un mar de bizantinismes que són tant a l’origen dels conflictes com a la seva resolució final. Som davant d’una política en què la posada en escena acaba sent més important que la gestió de la realitat. Sí: han calgut fins a setze esborranys no pas per trobar un acord sobre què fer amb el català a l’escola, sinó per brodar unes ambigüitats a partir de les quals cadascú pogués entendre i explicar el que més li convingués a la seva clientela.
L’IMPORTANT, en aquest cas, era la retòrica de l’acord a quatre: salvar la mística del consens sobre el català. Aquest era l’únic interès realment comú, el valor simbòlic del qual no sé pas si ara manté cap força. El que no era possible era un acord sobre quin lloc ha de tenir el català a l’escola i com garantir que l’hi tingui de veres. Per aquesta raó, la llei inventa subtileses com distingir entre “vehicular” i “curricular”, entre llengua “normalment emprada” o amb “presència adequada”, o pot apel·lar a la “situació sociolingüística” del centre i a l’“evolució del procés d’aprenentatge”. I per això uns poden dir que la llei no obre la porta a més castellà, i els altres que així es complirà millor la sentència del 25 per cent del TSJC. Calia arribar a un acord que fes de paraigua dels desacords.
M’ABSTINC d’especular sobre si la llei servirà per al que se suposa que està feta, sobre si els tribunals quedaran satisfets o quan de temps passarà fins que els desacords de fons tornin a la superfície. En canvi, sí que crec que es tracta d’un cas típic d’aquest funambulisme parlamentari que actua com si tingués un poder que, de fet, no li reconeix el fallit sistema autonòmic actual. I penso que torna a quedar demostrat que el poder del nostre Parlament -i el del Govern-, quan es tracta de qüestions decisives, és irrellevant.
PENSAR que realitats tan complexes com els usos lingüístics es poden regular amb una sentència o amb una llei, és veritablement una ingenuïtat. La nova llei no s’ha fet per canviar la realitat lingüística, sinó per parar una sentència tan il·lusa com la mateixa llei. I si ningú no ha estat capaç de fer complir la llei en qüestions tan clares i directes com la retolació en català dels establiment comercials, qui serà l’inspector colonial que podrà determinar i mesurar la vehicularitat d’una llengua o la curricularitat de l’altra?
PERÒ, i em sap greu dir-ho, l’estripada de vestidures dels que hi són contraris, per bé que legítima i potser necessària, és igualment retòrica. L’esvalotament se situa en el debat pel control del relat. Perquè, efectivament, això va de relats, no de realitats. I aquest allunyament entre relat i realitat és el que provoca desencís, desconfiança i antipolítica, i obre la porta als populismes que fan creure que ells sí que parlen de la realitat.
AIXÒ NO VA de traïdors contra radicals, que és el que l’adversari vol fer creure. Va de quin és el comportament polític quan ets dins d’una ratera. O, si es vol, dins d’una caixa de Skinner en què l’Estat-investigador manipula el nostre comportament polític, ara amb premis, ara amb càstigs, ara amb reencuentros, ara amb espionatges, fins a trobar la manera que aprenguem a prémer la palanca de la submissió dòcil, de la “captivitat inadvertida” (Jordi Sales) i de la “servitud voluntària” (De La Boétie). I per evitar-ho, només hi ha un remei: sortir de la ratera.
