Dins d’aquest iglú
Diuen els Antònia Font que haver format el grup només els va donar alegries, i veient la gentada que els va anar a sentir a Inca, saltant i cantant, és clar que la gent els va tornar les mateixes alegries que ells van proporcionar, amb aquelles lletres fetes de pensaments insòlits i de melodies fantàstiques, que van connectar amb el subsconscient d’un munt de gent a la qual potser mai cap artista havia sabut tocar-li aquella corda.
Antònia Font van fer visible un món interior que existia i en el qual s’està molt bé, com flotant a l’aigua, gairebé ingràvid. És ben bé que reps el que dones, i a Inca, pel que s’ha vist a les xarxes, hi havia molta alegria d’aquesta latent, que ha anat i ha tornat dels artistes a la gent a través dels seus discos, com si no haguessin passat deu anys sense treure una cançó.
Sovint ajornem el retrobament amb amics de joventut, pensant que el temps haurà esborrat uns vincles establerts fa ja massa anys i que el dia que tornem a coincidir estarem incòmodes o algú sortirà amb un greuge antic. I, en canvi, tot sovint també la lliçó és que el retrobament es produeix amb la màxima normalitat, amb una alegria serena que també és una alegria que ha anat i ha tornat, la que vam compartir quan teníem pardals al cap i ara, molts anys més tard, permet entrar en confidències sobre la partitura que a cadascú li ha correspost interpretar, inclosos els cops baixos que té la vida. Certament, això ja no és tan alegre, però ja se sap que ses coses no son fàcils per a ningú, dins aquest iglú tan descongelat.
