Els informes de recerca que són notícia han substituït el sentit comú, alimentant un pedagogisme ambiental segons el qual l’educació es redueix a una maquinària de processos cognitius orientats a resultats: arribat el cas, serien perfectament reproduïbles amb un bon sistema d’intel·ligència artificial. Estudiar per a treure bones notes forma part d’aquests processos cognitius. Es tracta d’identificar els mecanismes que permetin un encaix entre una sèrie de premisses inicials amb uns resultats d’aprenentatge. El darrer informe publicat al Cognitive Research: Principles and implications, amb una mostra de 3.400 estudiants de Secundària a Catalunya, conclou que “només els mètodes que permeten entendre el que s'estudia (i no només replicar-ho) es relacionen amb un nivell més alt d'aprenentatge i unes millors notes a l'ESO.” Aquesta notícia ens tranquil·litza sobre mesura (ho dic amb to de fina ironia), tenint en compte que, al capdavall, les dites evidències demostren empíricament el que la intuïció i l’experiència ens havien ensenyat tradicionalment i històrica: és a dir, pel fet de ser-hi i de pensar-hi, a mesura que els problemes reals anaven sorgint en contacte amb el teixit humà educatiu, conformat per la vida diària dels nois i noies que coneixem i amb qui hem establert un vincle formatiu irreductible a cap encaix, però sí obert a les possibilitats del que podem explorar junts.
Ara fa uns anys, quan els alumnes demanaven al més espavilat o espavilada de la classe els apunts sabien el que es feien. Qui treia millors notes acostumava a conèixer les manies i cabòries del professor, què valorava més i, en definitiva, què esperava dels alumnes. Moltes vegades qui treia millors resultats (a qui més gent demanava els apunts) era qui escoltava més a classe, no tenia por de fer preguntes òbvies i, a més, escrivia amb frases més endreçades el discurs d’una assignatura que s’ensenyava magistralment. Bona part de l’aprenentatge consistia en l’explicació del professor i en la capacitat dels alumnes d’integrar-s’hi (a vegades d’assimilar-s’hi). Però qui tenia bons apunts havia entès l’assignatura i, a més, escrivia a mà pulcrament, feia servir colors per a realçar el text, dividint-lo en subapartats; no feia faltes d’ortografia ni s’equivocava en les definicions; havia consultat altres fonts. Replicava el punt de vista del docent, per tal d’estudiar-lo i després posar-lo a l’examen, però també l’entenia singularment, perquè anava més enllà de la mera rèplica. Aquests apunts eren cobejats de manera general.
Actualment, a la universitat, es fan “comissions d’apunts” que serien una mena de cooperativa de producció d’apunts, on es participa confeccionant cada tema d’una manera compartida. Fer apunts és tota una autèntica relació de producció: ha passat de ser manual a entrar en un procés d’industrialització. Aviat els apunts els farà un robot.
L’any 1932, a l’Institut-Escola del parc de la Ciutadella dirigit per Josep Estalella, no es feien exàmens. No es posaven notes. El que importava era l’interès pel saber connectat amb l’experiència de la realitat, del que es veia i es feia cada dia. No existien “els apunts” perquè les classes eren de tipus pràctic, i moltes vegades a l’aire lliure o amb visites a llocs d’interès: “Això ho comprengueren molt de pressa als museus de Barcelona, i aviat es considerà naturalíssim veure-hi nois i noies prenent notes i inquirint dades.” Cada infant tenia una llibreta on anotava el que observava. Era una mena d’això que en anglès en diuen un scrapbook, un quadern personalitzat amb diversos materials, estils, textos, dibuixos, esquemes: “L’oportunitat, el fet del dia, una nota insignificant, un no-res (haver-se gelat l’aigua al sortidor; el brotar d’un arbre; l’obrir-se d’una flor) alteraven totalment l’ordre de l’estudi.”
Una cosa és fer apunts i una altra de molt diferent prendre notes. La recerca cognitiva tracta de com gestionar els apunts considerant un sistema de processos bàsics que es poden entrenar independentment de qui hi ha al darrere. Què es pot fer amb els apunts per a treure millors notes? Premissa incorrecta. Més aviat es tracta d’indagar les raons per les quals, en el sistema educatiu i concretament a secundària, ja ningú no pren notes. Una nota “denota” la presència irreductible d’una persona que, des de la seva pròpia història, la relació que estableix amb els altres i la mirada que dona al món, vol saber. En canvi, aquests informes han oblidat la presència, en tot saber, d’una cosa que no s’aprèn.
