Un curs per sortir de l’estancament?

Filòsof1. La sensació és d’estancament. Com si el conflicte s’hagués anat convertint en normalitat i tothom s’hi anés adaptant. Parles amb els diferents actors de l’escena política i ningú sap imaginar com evolucionarà a curt termini. Llavors, per sortir de l’atzucac, comencen a brollar les solucions imaginatives: que si el “ momentum ” -tòpic recurrent de l’independentisme davant un paisatge tan ennuvolat- pot arribar en qualsevol instant; que si l’epifania europea està a punt de fer-se carn, encara que cada cop hi hagi menys motius per confiar-hi; que si la dimissió del president com a protesta quan hi hagi sentència judicial... Quant de temps pot ser sostenible la vida en el pantà, sense avançar en cap direcció, amb la remor de fons del pas a la confrontació directa, com busquen els que juguen a magnificar el conflicte dels llaços grocs? On es vol anar els pròxims mesos? L’atzucac de l’independentisme es fa explícit en la mutació del llenguatge: ja no es parla tant d’independència, d’autodeterminació i de República com de fer República, és a dir, ja no es tracta de la construcció d’una realitat institucional nova sinó de l’aprenentatge d’una cultura política diferent en l’expectativa d’un futur llunyà. Decantacions del principi de realitat, que es mantenen en l’eufemisme per no decebre els més convençuts i perquè mentre hi hagi presos és impossible la normalitat.

2. El calendari dels pròxims mesos està ple de cites que poden sacsejar l’escenari, i si hi ha una idea bastant compartida és que la situació dels presos i l’obertura del judici oral ho condicionarà tot. Sense presos tot seria més fàcil, es diu sovint. Què seria més fàcil? Reconduir a la via política un conflicte que irresponsablement l’expresident Rajoy va transferir al poder judicial. Si una idea és àmpliament compartida en la societat catalana, molt més enllà del votant independentista, és el caràcter injust i incomprensible de la situació dels polítics empresonats. I, evidentment, qui governa a Catalunya està condicionat per aquesta realitat. La verdadera distensió només serà possible si canvia la situació dels que són a la presó. Naturalment, aquesta perspectiva no la veu tothom igual. Per als que encara creuen en la implementació immediata de la República, tenir gent a la presó pot ser un capital emotiu estimable i un argument més a favor de la impossibilitat de reconduir el problema. I per a l’unionisme és el recordatori permanent de qui té el poder de la força. És a dir, la substanciació que “hi ha tot un país decidit a impedir la independència de Catalunya”. Buscar l’enfrontament es l’opció estratègica de la dreta espanyola. A Teodoro García, numero dos del PP, se li veu el llautó quan diu que “el procés independentista està en via morta i ja només li queda la violència”.

3. En un clima d’estancament la batalla per reconstruir les hegemonies en els diferents espais polítics es fa prioritària, i les cites electorals del curs que ve -municipals, europees i qui sap si catalanes i espanyoles- la incentiven. Ho veiem en els esforços dels hereus de Convergència, liderats per Carles Puigdemont, per recuperar l’hegemonia amenaçada en l’espai sobiranista. És evident que l’objectiu principal de l’anomenada Crida és neutralitzar Esquerra, i les apel·lacions constants a la unitat del sobiranisme no tenen altre fi que agafar els republicans en pecat de lesa pàtria pel fet de creure que les aliances s’han de fer després del vot dels ciutadans i que l’independentisme ha de recuperar la pluralitat interior. El sobiranisme és massa divers en interessos, idees i sensibilitats per no tenir representacions diferenciades. I, per molt que s’adorni d’apel·lacions a la gran causa comuna, aquesta disputa (dretes i esquerres encara existeixen) serà un tema central dels pròxims mesos: no oblidem que la política és també la lluita pel repartiment del poder.

4. Just quan l’independentisme, amb mig any de retard, aconseguia elegir president i formar govern, va passar un fet inesperat en la política espanyola: la moció de censura a Mariano Rajoy que va agafar el PP amb un excés de confiança que diu molt del seu allunyament de la realitat i va dur Pedro Sánchez a la Moncloa. Un èxit tàctic seguit d’una operació d’imatge: el líder repudiat per les elits del seu propi partit feia fora la dreta del poder i formava un govern de renovació generacional i de gènere. La corrupció i la qüestió catalana s’havien emportat Mariano Rajoy, símbol d’un PP gastat i sense ànima. L’esgotament devia ser tan gran que el nou govern va generar un canvi de clima. Pedro Sánchez va dir amb solemnitat que el cas català no sortiria de la via política mentre hi fos ell. Ja veurem si s’haurà de menjar aquestes paraules. En tot cas, la seva trobada amb Torra és un canvi significatiu respecte de la política de confrontació sistemàtica del PP. La posició que adopti la fiscal general a l’hora de presentar les seves conclusions al judici oral i concretar les imputacions serà molt indiciària. Tanmateix, Sánchez -com hem vist recentment amb el suport a Llarena- ha entrat en un joc d’anuncis i rectificacions que genera ombres sobre la seva autoritat davant dels atacs i les pressions dels poders establerts espanyols.

La sortida de Rajoy, la victòria de Pablo Casado amb un programa de dreta salviniana, conforme a l’esperit del temps, i la frustració de Ciutadans, amb Rivera perfectament descol·locat, anuncia una lluita entre els dos partits conservadors per l’hegemonia de la dreta que tindrà en Catalunya i la immigració els territoris preferits, amb totes les decantacions del discurs de l’amic i de l’enemic, dels bons i dels dolents. Contra el sobiranisme català valdrà tot.

5. Amb aquest panorama, les mobilitzacions de l’octubre i les eleccions municipals adquiriran un rol especialment significatiu, sempre amb el judici com a teló de fons. La malenconia de l’1 d’octubre, com a font d’un mandat que no existeix, no fa futur. De manera que l’intent de traslladar el conflicte sobiranista a les eleccions municipals de Barcelona, reproduint la dinàmica independentisme/unionisme, dominarà els pròxims mesos. És l’interès de la Crida, però és també l’única raó de ser de la possible candidatura de Manuel Valls. D’Esquerra Republicana en depèn que les eleccions siguin en clau de ciutat o que Barcelona quedi contaminada per la dinàmica binària del Procés. I això en un moment en què sembla d’interès general bastir ponts en el marc de la societat catalana per acabar amb una dinàmica frontista perdedora. Seria convenient que l’independentisme sortís del sopor en què s’ha instal·lat un Govern amb un president amb vocació de provisionalitat. I que ajusti les paraules a les coses. Menys predicar i més política, assumint els límits del possible per poder-los ampliar.