Curanderisme nòmada. Les trementinaires (1930)
Peces històriques
De la crònica del geògraf i periodista Pau Vila (Sabadell, 1881 - Barcelona, 1980) apareguda a La Publicitat (26-XI-1930). Des d’aquest divendres fins diumenge Guardamar del Segura (País Valencià) acull les X Jornades d’Etnobotànica en Llengua Catalana, convocades per l’Institut d’Estudis Guardamarencs, La Gola i la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona.
[...]
Abans, quan Tuixent (Alt Urgell) era més poblat que ara, homes i dones sortien cadascú pel seu cantó: ells, a fer de marxants o de contrabandistes; elles a vendre substàncies remeieres. El marxandisme s’ha acabat, però no el curanderisme nòmada de les eixerides tuixenenques. […] Nosaltres les hem vistes encara en el cor de la ciutat, aquestes dones ardides amb els pots de llauna plans, en bandolera, portadors de la trementina i l’oli de ginebra, i el farcell d’herbes lligat a l’esquena. El gipó cordat, la llarga faldilla fosca, el mocador espatller groguenc i bru el del cap, destacaven llur aspecte muntanyenc dins la gamma ciutadana; el seu crit les feia oir pertot. Però avui la intensitat del tràfec, la remor sorollosa dels vehicles moderns i l’enlairament dels pisos els fa inassolible la parròquia. Els ha calgut circumscriure el radi d’acció comercial als carrers més encalmats de la Barcelona vella i a les barriades extremes. Per això ens passen desapercebudes. No obstant, elles repeteixen anualment llur nomadisme tradicional. Surten del poble per parelles: una mestressa i una criada; aquesta, jove, ensems fa d’aprenenta. De vegades, però, totes dues juguen el mateix paper i van a mitges en els beneficis. Abans se n’anaven proveïdes d’oli de ginebra, oli d’avet, pega, hisop, til·la, flor de cornes, comí, verònica... Però avui també s’han modernitzat: som ben lluny d’aquell temps –amb tot i que no ha passat sinó mitja centúria– quan les sofertes tuixenenques, per a guanyar-se el viatge de tornada, el feien carregades d’un gros cossi de terra negra, d’un bugader, que era venut per la quantitat de blat que hi podia cabre! Avui se’n van de buit; no porten més que la traça de vendre, la gràcia en convèncer i un coneixement tradicional de remeis casolans. Els productes els compren a les drogueries i herbolaris de ciutat. El nom clàssic de Tuixent cobreix la mercaderia; i a ell s’acullen totes les dones comarcanes que s’han donat al mateix èxode hivernal. Amb la venda de les essències bosquetanes i de les quatre herbetes remeieres que porten aquestes dones a penes farien per a viure i no guanyarien ni per les espardenyes que gasten. El negoci és un altre: la preparació de pegats, veritables panacees; no hi ha dolor reumàtic, ciàtic o d’altre índole que els resisteixi. Les trementinaires són mestres en curanderisme. Els tals pegats no tenen preu: es paguen segons el malalt i les malalties. Prou hi ha hagut tuixenenques que han trobat l’Amèrica a Barcelona. Val a dir que no circumscriuen llur negoci a la capital: gràcies a l’anomenada secular dels remeis de Tuixent aquestes dones admirables s’escampen quasi per tot Catalunya amb una distribució verament geogràfica del temps; el lluc muntanyenc, afinat per l’enginy femení, ha donat el fruit més complet, més assaonat del nomadisme estacional de casa nostra. [...] Aquest curanderisme nòmada, tan típic, s’acaba, degenera... Aviat no serà sinó una pàgina històrica de l’evolució geogràfica, dins l’aspecte humà, de la nostra terra.
