Tenir cura és molt més que curar

M’EMOCIONA la típica carta de familiars que agraeixen al personal d’un hospital el seu tracte atent durant el procés que ha portat a la mort del seu parent. És la prova més evident que la feina del personal de la salut no és salvar vides. És acompanyar vides, ni que sigui cap al pitjor destí possible.

En la majoria de feines som agraïts amb el que la fa bé. No he vist cap carta agraint a un missatger el seu tracte atent durant el procés que ha portat a quedar-se sense paquet, perquè l’ha perdut pel camí. Agraïm el tracte perquè els professionals del món sanitari són persones que tenen cura de persones. I tenir cura és una missió més difícil i més important que curar. Requereix altes dosis de comprensió, empatia i bona comunicació.

I n’és ben ple, per sort, de personal d’infermeria que dóna lliçons de paciència i d’afecte i normalitza situacions ben excepcionals i dures per al malalt i la família. I metges que et miren als ulls i són capaços de tocar-te el braç i dir-te que allò anirà bé. Són els meus herois. Mereixen tota l’admiració.

Però no sempre el sistema afavoreix la bona relació amb els pacients, ni tots els professionals han sigut formats per entendre que una comunicació ben feta també cura, ni tothom és capaç de posar-se en la pell de la gent que és allà on no voldria ser. I no sempre els pacients fem honor al nom, i perdem els nervis i els papers. El que tinc clar és que un sistema sanitari, igual que un sistema educatiu, és molt més que fragmentar el cos o fragmentar les matèries. I que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.