En les darreres dècades, la definició que s'ha anat fent del futur del treball ha estat molt vinculada a la intensificació de la digitalització en tots els àmbits de la vida social i productiva. La destrucció de llocs de treball ha estat una de les grans preocupacions del treball del present i del futur, amb l’agreujant de la crisi econòmica que va començar a finals de la primera dècada dels 2000 i, lamentablement, de la pandèmia sanitària i socioeconòmica actual. La requalificació de les persones que han perdut la feina o estan desenvolupant tasques en perill d’extinció és una de les principals prioritats tant de l’agenda política com econòmica, europea i internacional. Així, han proliferat nombrosos estudis i propostes d’actuació política i empresarial per identificar els sectors laborals que generen ocupació estratègica.
El digital ha estat considerat com el sector paradigmàtic del treball del futur. De facto, és un dels que continuen generant llocs de treball nous. A més, les previsions de creació d’ocupació en aquest àmbit han quedat desfasades perquè no s’havia tingut en compte l’impacte de les mesures de confinament de la pandèmia del covid-19; en aquests moments, la creació d’ocupació en el sector digital és encara més gran. Però no hem d’oblidar les errades de previsió en la “bombolla puntcom” o la “crisi 2.0” que van portar a una sobreestimació de l’impacte econòmic del sector digital. Aquests errors en les previsions s’han tenir en compte cada vegada que formulem estimacions sobre el treball de futur, ja que molt possiblement estem ignorant factors socioeconòmics que afectaran el seu desenvolupament i que les faran invàlides. Al mateix temps, una de les qüestions que des d’un punt de vista científic no es poden permetre és no considerar elements presents en el mercat de treball, invisibles des d’una mirada androcèntrica, que produeixen un coneixement esbiaixat sobre el futur del treball i les seves propostes.
És en aquest punt on ampliem la mirada per incloure el treball de cura com a sector de futur. Davant d’una societat cada vegada més envellida, el treball en l’àmbit de la cura de les persones és un dels grans nínxols de mercat que no pararan de generar demanda de feina, a mesura que l’esperança de vida vagi augmentant. A més, si sortim de les categoritzacions androcèntriques, la cura, com a atenció i/o responsabilitat de vetllar pel bon estat d’algú, inclou aquells treballs del sector sanitari i també social que es dediquen a preservar i acompanyar la vida de les persones. Què són sinó els serveis essencials que han estat i són claus per sobreviure a aquesta pandèmia?
Aquesta crisi sanitària ha posat en evidència que sense el treball de cura la societat es col·lapsa. Des de la neteja, que amb la desinfecció ha estat la vacuna que hem tingut fins ara, fins al treball de les infermeres i infermers, mestres d’educació primària i secundària, cuidadores i cuidadors de persones dependents, metgesses i metges, no hauríem pogut sostenir-nos col·lectivament.
En els darrers anys anteriors a la pandèmia, la identificació de perfils professionals del futur ha anat incorporant alguns aspectes en aquest sentit. Així, s’ha identificat que entre les ocupacions que quedaven més a recer de la destrucció de llocs de treball hi trobem aquelles en què la interacció social és un aspecte fonamental.
La pandèmia sanitària, a més, ha estat un revulsiu que ens alerta de la vital importància de preservar, dignificar i prestigiar el treball de cura, que tan precaritzat ha estat. D'una banda, cal que el seu valor es tradueixi en les condicions laborals, especialment en els llocs de treball menys qualificats, com el sector de la neteja o de les cuidadores, que en moltes ocasions encara romanen en l'esfera del treball informal i el no-treball. D'altra banda, quan en l’àmbit de les prioritats polítiques es prenen decisions tàctiques per sortir de la crisi, no pot seguir passant que des d’una mirada patriarcal i classista s'opti per retallar els recursos de la sanitat pública.
Ara ja no ens podem permetre tornar a la ceguesa androcèntrica d’ignorar el treball de cura quan ens referim al futur socioeconòmic. La pandèmia sanitària ha fet visible la importància del treball de cura com a sector estratègic i necessari per al manteniment i la preservació de la vida, i per al funcionament de l’economia i la societat. És a les nostres mans donar-li el lloc de reconeixement material i simbòlic que mereix, o bé continuar ignorant la vulnerabilitat i les necessitats de cura de cadascú de nosaltres, menyspreant qui cuida i cura.
Lídia Arroyo Prieto és sociòloga i investigadora del grup Gènere i TIC (IN3-UOC)
