La CUP repeteix jugada
Des de les eleccions autonòmiques del 2015, la majoria parlamentària dels partits independentistes no permet la formació d'un govern a la Generalitat. Formalment sí que ho permet, però materialment no, perquè no es pot constituir sense comptar amb els escons de la CUP, i amb els seus escons es pot articular, com a molt, una majoria d'investidura, però no una majoria de govern.
Dic "com a molt" una majoria d'investidura, perquè el gener del 2016 va estar a punt de produir-se la dissolució automàtica del Parlament quan la CUP va rebutjar votar la candidatura d'Artur Mas a la presidència de la Generalitat. El mateix dia que vencia el termini per a la dissolució es va produir la substitució d'Artur Mas per Carles Puigdemont, a qui la CUP sí que va decidir donar els seus vots.
L'operació va tenir un alt cost per al nacionalisme, políticament, no només perquè va posar de manifest la fragilitat de la suma dels escons dels diferents partits polítics independentistes, sinó, a més, perquè va facilitar la condemna d'Artur Mas pel part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per la convocatòria del referèndum, disfressat de “consulta participativa”, el 9 de novembre de 2014. Mai podrem saber què hauria passat si Artur Mas hagués estat investit president, però el que sí que sabem és que la no investidura pel rebuig de la CUP va obrir la porta de bat a bat a la condemna per part del TSJC. Al meu entendre, va ser la CUP i no el TSJC qui va condemnar Artur Mas. En aquell moment no crec que el TSJC se sentís amb prou legitimitat per jutjar i condemnar el president de la Generalitat. Un cop devaluat a la condició de parlamentari, la condemna estava cantada.
Però la CUP no va ser només un obstacle per a la investidura, sinó que ho va continuar sent per a l'aprovació dels pressupostos. El 7 de juny de 2016 la CUP va decidir mantenir el seu veto als pressupostos proposats pel Govern presidit per Carles Puigdemont, fet que va generar un extraordinari desgavell al Parlament, del qual únicament es va poder sortir amb el compromís del president de presentar una qüestió de confiança al mes de setembre, que seria aprovada amb els vots de la CUP. El marge de maniobra del president s'estrenyia considerablement.
Allò que la CUP va fer amb un president de l'espai convergent ho acaba de tornar a fer amb el primer president d'ERC. La CUP ha decidit vetar el projecte de pressupostos presentat per Pere Aragonès, de manera que resulta impossible la seva aprovació per la majoria nacionalista. A l'hora de la veritat es comprova que el 52% nacionalista, del qual s'ha presumit tant, és una mena de miratge que s'esvaeix al contacte amb la realitat. Si no es disposa d'aquest 52% per aprovar uns pressupostos, ¿com se'n disposarà per a una declaració d'independència?
El nacionalisme català fa deu anys que fingeix que té un programa per a la independència de Catalunya i que hi ha una majoria suficient per posar-lo en pràctica, però reiteradament es posa de manifest que no és així. L'heterogeneïtat dels partits nacionalistes catalans no els permet arribar a cap acord per posar en pràctica un programa de govern. Ni a la Generalitat, ni a les diputacions ni als ajuntaments amb més habitants.
A la Generalitat ja hem vist que amb prou feines s'arriba a una majoria d'investidura i no s'aconsegueix ni tan sols una majoria pressupostària, és a dir, una majoria de govern. I a les diputacions provincials i ajuntaments les combinacions per a la formació dels governs són molt variades.
En algun moment s'havia de mirar la realitat de cara i actuar en conseqüència. Mentre el nacionalisme ha necessitat la CUP per tenir majoria parlamentària, ha estat condemnat a l'esterilitat. Si es miren els resultats electorals del 2012, el 2015, el 2017 i el 2021, es veurà que la presència de la CUP ha anat a més en la configuració de la majoria parlamentària. No hi ha res que permeti pensar que aquesta tendència es corregirà de manera significativa en els propers comicis.
I la vida segueix, i en els propers anys es produiran mutacions de primer ordre a la Unió Europea i als estats membres. Si el nacionalisme català vol participar en les polítiques mitjançant les quals es reaccionarà davant d'aquestes mutacions i s'impulsaran les estratègies per fer-hi front, s'haurà d'aclarir i decidir quin és el seu lloc en la direcció política de Catalunya i en la direcció política de l'Estat. Amb la seva estratègia d'aquests darrers deu anys s'està condemnant a l'esterilitat.