La cultura de la violació
La festa dels sanfermines s’ha vist colpejada de nou per uns episodis d’assetjament i violència sexual que es repeteixen any rere any.
I amb aquests fets, altre cop han aparegut els discursos que busquen les causes d’aquests atacs en el consum d’alcohol, en l’aforament massiu, en el descontrol dels joves i en les actituds permissives de les noies. Uns arguments que no són més que distraccions, que donen lloc a anàlisis superficials i parcials, i que impedeixen una valoració adequada de la veritable magnitud del problema.
El cas és que, al capdavall, les agressions referides són manifestacions d’una violència estructural que pateixen diàriament les dones en els diferents àmbits de la vida, com ara les relacions personals, els àmbits laborals o l’espai públic, entre d’altres.
La violència sexual és un dels pilars fonamentals d’un sistema masclista que cosifica i sexualitza el cos de les dones, i que es manifesta de diverses maneres. Els espots publicitaris on es ven el cos de la dona i com s’hi pot accedir, els tocaments reiterats al transport públic, l’assetjament sexual a la feina o les agressions sexistes en grans concentracions com les que s’han denunciat aquests dies en les festes multitudinàries de Pamplona són tan sols mostres d’una amalgama que conforma un tot.
Centrant-nos en les agressions sexuals com a forma més extrema d’aquesta violència, les dades resulten molt preocupants.
Segons les Nacions Unides, una de cada deu dones patirà una agressió sexual al llarg de la seva vida. En aquest sentit, l’enquesta sobre violència masclista de l’Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA) va concloure que l’any passat, a Europa, quasi 4 milions de dones van ser violades, i que el 10% d’aquestes violacions van ser perpetrades per més d’un autor. Dones de diferents edats, de diferents aparences i de diferents estrats socials, amb un únic tret comú. Eren dones.
Aquesta violència ha trobat en el silenci social un ecosistema idoni per perdurar. La falta d’espais de debat i de reflexió sobre la problemàtica, mancança que a vegades s’ha volgut justificar per la necessitat d’evitar una suposada alarma social, així com la fragmentació d’una violència reduïda a fets concrets, han carregat la narrativa social sobre la violació de prejudicis i d’estereotips.
En tenim un clar exemple en els fets succeïts la nit de Cap d’Any a la ciutat alemanya de Colònia. En els dies successius, diferents partits polítics van instrumentalitzar les agressions amb l’objectiu de construir un discurs xenòfob que definia els agressors sexuals com aquells que “vénen de fora a violar les nostres dones”. Però les dades sobre la violència sexual que apareixen a l’enquesta esmentada de la FRA conclouen que més del 80% dels autors de les agressions sexuals formen part de l’entorn de la víctima (parelles, exparelles, familiars o amistats). Si les fal·làcies no topen amb la narrativa del coneixement i no són contrastades amb les dades, s’expandeixen i arriben a configurar un discurs poc rigorós i a vegades grotesc.
Hem de recordar que, actualment, moltes de les víctimes d’atacs sexuals encara se senten jutjades per la seva actitud, per la seva vestimenta o pel seu grau de resistència davant de l’agressió. De fet, un dels elements més perversos del debat sobre les situacions d’assetjament, ja sigui a les festes dels sanfermines o en qualsevol altre context, és la minimització dels fets amb l’excusa d’una suposada actuació de les noies que són objecte de l’agressió. Massa sovint les dones encara són assenyalades com a coresponsables d’allò que ha passat, cosa que no fa més que alimentar el monstre de la culpa, que moltes vegades destrueix la recuperació de les víctimes. Parlem d’un atac moral en tota regla que porta moltes dones a fondre’s en el silenci, amagant per por a la incomprensió l’atac que han patit. Tot plegat fa que tan sols es denunciïn un 7% d’aquest tipus d’agressions.
L’alcohol, els grans esdeveniments o la desresponsabilització que l’individu experimenta dins del grup no són més que excuses que distorsionen, que confonen i que acaben esdevenint l’aliment perfecte de la impunitat, sobretot la d’aquells que no encaixen amb l’estereotip de l’agressor sexual.
Per desgràcia, les situacions de violència sexual en concentracions multitudinàries no són fets ni puntuals ni recents, sinó que formen part d’un masclisme estructural que situa les dones i el seu cos com a elements dels quals es pot disposar, i que utilitza els atacs sexuals com a forma històrica de control.
Pamplona està alçant la veu, visibilitzant les situacions de violència sexual i creant serveis d’atenció a les víctimes, però aquesta violència traspassa fronteres i requereix un rebuig extrem i global de qualsevol situació d’assetjament masclista. Només així podrem començar a escapçar l’hegemonia del que ja es coneix com a cultura de la violació.