La cultura de la sospita a la universitat

Reflexiono sobre la notícia que quatre doctorandes han denunciat un catedràtic de la UPF per “assetjament constant”. El Sindicat d’Estudiants reclama més consciència sobre aquesta mena d’abusos. És evident que els problemes d’abús de poder han estat, durant molts anys, presents en el dia a dia de les institucions universitàries. Amb la finalitat d’abordar-ho, el govern de Madrid va aprovar el mes de febrer de 2022 una llei de convivència universitària. L’objectiu fonamental d’aquesta llei de convivència és substituir el Reglament de Disciplina Acadèmica del règim franquista. En lloc d’un reglament disciplinari (la paraula disciplina prové del llatí discere, que significa aprendre) es proposa un model que inclogui la totalitat de les relacions de reciprocitat entre estudiantat, professorat i personal d’administració i serveis. En altres paraules, es tracta de “recrear”, sota l’empara legal, un ambient de confiança i de respecte. Ara bé, en una societat caracteritzada pel que Alfred Schütz denominà “la fi del món donat per garantit”, ¿és possible regular legalment la convivència? ¿No seria la convivència el resultat, justament, d’uns valors compartits més ençà de les lleis? Aquest és un tema difícil que cal plantejar pensant en les universitats com un òrgan viu de teixit social. De manera quotidiana, a classe, a les reunions acadèmiques, a les tutories de doctorat, hi ha moltíssims aspectes relacionals que es van coent lentament. Per altra banda, en un món on el principi d’autoritat (reconeguda) està en crisi, ha proliferat una sensibilitat molt aguda enfront qualsevol qui ocupi una posició de poder. Què diu l’altre de mi? Què vol de mi? Vivim en un món on dir segons quines coses pot ofendre de seguida qui les rep. La presència de l’altre és percebuda amb una intensitat fora mida. Cada vegada més qui ocupa una certa posició de poder (per exemple el professorat, que avalua) ha d’anar amb molt de compte: ha de mostrar respecte, però sobretot pensar què diu, com i a qui. És com si els altres haguessin passat per una situació traumàtica que convertís les paraules dites en míssils a curta distància i s'ho prenguessin tot a la valenta. En definitiva, aquests moments de coexistència tenen una pell molt fina que s’ha de valorar amb cura. En canvi, semblaria que la llei vingués a compensar una autoritat reconeguda absent per imposar una autoritat d’obligat compliment. Les universitats (article 6 del títol I) han de crear una comissió de convivència, integrada de manera paritària per representants de l’estudiantat, del personal docent i investigador, i del personal d’administració i serveis. Aquesta comissió actuarà com a mecanisme mediador per resoldre els possibles conflictes que puguin sorgir, d’una manera alternativa a les sancions. Què denunciar, com, a qui, en quin moment? Quan la llei embogeix i pretén resoldre tots els problemes de la vida social correm el risc que s’instal·li una cultura de la sospita, on, com diria Sartre, “l’infern són els altres.”