Cultura o salut? Salut i cultura!

Aquestes últimes setmanes hem vist com s’intensificava el debat a l’entorn de dos equipaments públics, un de sanitari i un de cultural; l’un, municipal; l’altre, nacional: el centre d’atenció primària Raval Nord i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona. La reivindicació dels professionals i dels usuaris del CAP per disposar d’un espai on poder desenvolupar en condicions la crucial actuació sanitària que s’hi porta a terme és antiga i les administracions hem de ser capaces de donar-hi una resposta del tot adequada. No podem oblidar que el Raval és un dels barris de Barcelona on és més necessària una acció sanitària pública eficient i l’administració ha d’estar a l’altura de la solvència amb què els nostres professionals de la salut treballen en una època en què els recursos són migrats i, massa sovint, són suplerts pel sobreesforç i la vocació de servei. D’altra banda, el Macba té, també des de fa anys, un problema d’espai que fa urgent la seva ampliació si volem que continuï desenvolupant la seva missió de preservació i difusió de l’art contemporani a Catalunya. El ple de l’Ajuntament de Barcelona, propietari de la capella de la Misericòrdia, situada davant mateix del museu, va aprovar l’any 2013 la cessió d’aquest espai al Macba per trenta anys. El Macba podia engegar, d’aquesta manera, el seu pla estratègic 2017-2022 i iniciar l’ampliació. Un seguit de circumstàncies desfavorables (la crisi econòmica, el canvi de govern municipal, la devastadora aplicació del 155), però, van deixar el projecte interromput en el mateix moment en què naixia. Quan, finalment, s’ha pogut reprendre (amb un compromís inclòs de 3 milions d’euros per part del Ministerio), l’Ajuntament ha replantejat la posició que ell mateix va subscriure com a part del consorci del Macba i ha preferit cedir la capella de la Misericòrdia al departament de Salut perquè l’enderroqui i la transformi en un nou CAP.

Davant de situacions com aquesta, els qui tenim responsabilitats públiques podem actuar de dues maneres: o bé alimentant una confrontació artificial, com si interessos d’àmbits diferents haguessin de ser no només diferents sinó contraris; o bé treballant amb la mirada posada en l’interès general, buscant solucions consensuades, que satisfacin les legítimes reivindicacions de totes les parts. En aquest cas concret, la primera pregunta que em sembla que ens hauríem de fer és: de debò no és viable cap opció que permeti, alhora, l’ampliació del CAP i la del Macba?

El departament de Cultura, de manera coordinada amb l’Ajuntament i els tècnics del CatSalut, ha elaborat fa ben poc un projecte d’ampliació de l’edifici de Josep Lluís Sert on actualment hi ha ubicat el CAP Raval Nord. Aquest nou edifici afegiria 1.825 metres quadrats als 2.000 ja existents, ampliaria de 30 a 43 el nombre actual de dispensaris i preveu un espai d’urgències, despatxos, una biblioteca i una sala d’actes. A aquesta proposta, se n’hi acaba d’afegir una de complementària, elaborada per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona per encàrrec de la Fundació Macba. Cap d’aquestes dues se situa sobre cap subestació elèctrica -com algú ha malentès-, sinó al davant (la subestació és sota la plaça Terenci Moix i, actualment, no està ni tan sols en funcionament). Al costat d’aquestes propostes, de caràcter tècnic, la societat civil està fent sentir, també, la seva veu: els veïns del Raval reivindiquen l’enderrocament de la capella de la Misericòrdia i la construcció d’un CAP de nova planta; alhora, una plataforma formada per dues-centes persones vinculades al món de la cultura presenta un manifest que reclama una solució que no contravingui ni els interessos del Macba ni els del CAP Raval Nord. Crec que ens hem de felicitar per totes aquestes iniciatives, tinguin l’orientació que tinguin i defensin l’opció que defensin, perquè totes són símptoma de maduresa democràtica i de corresponsabilitat social.

El dilema que algú ha volgut plantejar (o salut o cultura) és com a mínim simplista, si no, directament, enganyós. La ciutat i el país poden tenir, es mereixen tenir i han de tenir tant un CAP com un Macba en condicions. Per què haurien de renunciar a un o altre equipament? Precisament perquè la salut i la cultura són igualment eixos de benestar i de progrés, de cohesió i de civisme, no ens hem de resignar mai a renunciar ni a l’una ni a l’altra, ni hem de caure en el parany d’enfrontar-les. Siguem, tots plegats, responsables. Pels ciutadans, per la salut i per la cultura.