La cultura del refregit
Dijous a la nit vam experimentar un fenomen televisiu curiós que segurament delata les circumstàncies actuals del mitjà i de la televisió pública. Els dos canals principals de TVE estaven emetent en prime time programes basats exclusivament en la recuperació d’imatges d’arxiu. A La 1 emetien Viaje al centro de la tele amb un recopilatori d’imatges centrat en grans moments musicals de la cadena i actuacions dels artistes més importants que han circulat per la pantalla. Simultàniament, a La 2 oferien ¡Cómo nos reímos!, un altre programa que remena en l’extens fons documental de TVE per recuperar els millors moments humorístics que s’han emès a la cadena.
Amb l’excusa –segurament noble– que són formats que apel·len a la nostàlgia i que és indubtable que a vegades capten l’atenció de l’espectador d’una manera molt eficaç, les televisions públiques han aconseguit farcir les graelles amb aquests formats de baix cost. És la filosofia del reciclatge. Treure el màxim partit del teu propi producte, reaprofitar-ne cadascuna de les seves parts, donar-li nous usos, fins i tot a allò que no sembla servir per a res més. En el súmmum de la seva funció, aquests programes acaben sent útils per donar una nova vida a la teleporqueria, perquè el pas del temps li ha donat un glamur i un nou valor que fins i tot permet analitzar una època.
TVE ha sabut treure rendiment a l’inacabable fons documental de l’ens públic amb altres formats com Cachitos o Ochéntame otra vez. TV3 fa el mateix amb el No tenim vergonya i és una cadena que, fent gala de la seva característica endogàmia, ha sabut aprofitar molt bé els seus arxius gràcies a un servei de documentació exigent, eficaç i amb molta consciència de l’essència històrica d’aquesta tasca.
El refregit s’ha convertit en tendència, un fet que delata, per una banda, la precarietat del mitjà. I també una inèrcia menys esforçada a l’hora de produir. A TV3 s’ha normalitzat que els nous programes rematin les temporades amb un episodi construït a base de petits fragments dels capítols anteriors, cosa que ens obliga a regurgitar allò que ens vam empassar fa poques setmanes. El costum, que segurament va néixer fruit d’hàbils tripijocs negociadors de les productores externes amb la televisió pública, ha passat a formar part d’una poc encoratjadora inèrcia televisiva. Els refregits del Polònia, fins i tot dins de cada emissió, són també un recurs de supervivència que provoca alguns déjà-vu irritants. També les repeticions del cap de setmana d’alguns formats converteixen l’espectador en Bill Murray a El día de la marmota. Al 3/24 es refregeixen les rodes informatives fins a portar les notícies a l’absurd. No hi ha res més caducat que les notícies de fa dotze hores.
Si els nutricionistes alerten des de fa anys que el refregit és perjudicial per a la salut, ves que el refregit televisiu no sigui una manera d’advertir-nos de la decadència del mitjà.
