La cultura i el progrés

La cultura, com a transmissió de coneixements, de formes de comportament i de vida i no només com esdeveniment mediàtic, és la base del progrés d'un poble. No és l'economia la que ens fa progressar, sinó la cultura. L'economia ens fa més rics, ens permet adquirir més objectes, fabricar-ne més, tenir més poder, i atorga als governs l'opció de dedicar-se més a les necessitats socials del poble. Però tot això sense cultura no ens fa progressar.

Admirem països que han sabut dedicar-hi grans partides de l'erari públic, com la Gran Bretanya, que hi dedica cinc vegades més que nosaltres. O Finlàndia, que va saber multiplicar per deu el seu pressupost en educació i ara és al capdavant de la majoria de països d'Europa.

Quan es produeix un canvi democràtic de govern, els ciutadans que sabem quins són els valors que el nou govern defensa deduïm a què responen les supressions i els canvis en les polítiques que aplicava el govern anterior. Nosaltres, els catalans, quan arribem al poder tenim una tendència al canvi, potser per marcar la diferència amb el govern anterior i que per això quasi sempre es limita al que es més insignificant, com si volguéssim amagar que els temes prioritaris estan en mans de la Unió Europea, o ves a saber de quins poders obscurs.

El meu oncle Víctor Alba era del POUM, va ser detingut el 39 a Alacant i enviat a la presó Model de Barcelona, d'on al cap d'uns anys va poder fugir i va passar a França. I deia que cada vegada que venia un director nou explicava als presos la seva idea del que havia de ser el tros de jardí d'una entrada a la presó. Dissenyava el projecte, comprava llavors, esqueixos i plantes, organitzava equips de treball que plantaven i regaven i quan començaven a germinar les llavors, el destinaven a un altra presó i venia un altre director amb la seva pròpia idea del que havia de ser aquell jardinet. Arrancava tot el que havia fet el director sortint, comprava llavors, esqueixos i plantes, posava els presoners a treballar i esperava. Quan a la primavera començava a despuntar la nova plantació, li arribava un nou destí i el nomenament d'un altre director que tenia la seva idea del que era un jardí.... Quan el meu oncle va fugir, havien passat cinc directors, tots amb clara vocació de jardiner, però la planta més alta no passava de tres centímetres. Deia el meu oncle que amb els estalvis en llavors i esqueixos si s'hagués deixat créixer el primer jardí, s'hauria millorat la vida dels presoners, si això hagués semblat adient als directors. De la mateixa manera que les infinites despeses -calculem només les de material d'informació i d'oficina- que provoquen els canvis insubstancials que duen a terme tots els governs, siguin del color que siguin, servirien per evitar retallades en serveis socials i d'educació.

El govern de CIU ha anat una mica més lluny, ha canviat el canvi per la congelació o la supressió de programes que ja caminaven, i força bé, per cert. Per estalviar, ens diuen, però ningú ens parla de quina intervenció té la ideologia en la supressió, quina és la raó per la qual s'ha congelat una despesa i no pas una altra. I com que gairebé tot és en cultura i educació -i en camí hi ha la sanitat-, no costa pas gaire comprendre que les retallades es fan en els àmbits més privatitzables. I és que tot és ideologia, ho diguin com ho diguin.

Això sí, ha canviat el nom de conselleria d'Educació per conselleria d'Ensenyament. I sembla evident que ho ha fet per raons ideològiques. O qui sap si només per donar-nos una indicació de per on van les profundes retallades que ha imposat en el sector. Perquè si per educació entenem la transmissió de coneixements, però també la de valors imprescindibles per una convivència pacifica i intel·ligent, naturalment en l'escola pública, el que potser ens volen dir amb el canvi a Ensenyament és que la Generalitat es limitarà a fer-se càrrec de ciències i lletres, però es desentendrà d'educar en els valors cívics de solidaritat, llibertat, igualtat, justícia i drets humans -com es feia fins ara- deixant-ho en mans de la família, o de l'escola concertada (escola privada amb subvencions oficials) o la privada, que aquestes sí que transmeten tota una sèrie de valors que els són propis com a comunitat, i a les que, vistos els pressupostos dels anys que CIU era al poder, podrien ser les més afortunades. Des del punt de vist econòmic, em refereixo.

I ves a saber si això justifica la reducció d'un 20% de l'aportació de la Generalitat als instituts, i la congelació del número de mestres i professors el proper curs per més que augmenta molt el d'alumnes, la dels programes d'instal·lacions escolars més adients que els actuals barracons on s'hauran d'enquibir tots, i la supressió de l'entrega d'ordinadors a les escoles encara que provoquin descoordinació i desconcert en els centres on ja funcionava.

I és que amb molt poques excepcions, als nostres governants la cultura no els sembla una necessitat prioritària, tot i que en resultats escolars estem a la cua d'Europa.