Us heu adonat com l'arquitectura contemporània combat la lectura? Un atractiu dels vells pisos de l'Eixample eren els passadissos, llargs com budell de gat, i aptes per omplir-los de prestatges. Aquest ús compensava per la foscor, el soroll, les formes angulars de les estances i l'olor de col bullida que pujava pels celoberts i ofenia el nas de Josep Pla. Jo encara n'he vist completament folrats de llibres.
En altres districtes el metratge torna utòpica qualsevol intenció de biblioteca i fins i tot de família, coses del segle XIX que ja no es porten. Tot i que el retrocés de la lectura obeeix a causes complexes, entre les quals, sens dubte, el transvasament del món al ciberespai, no es té prou en compte l'espai clàssic, newtonià, com a factor imprescindible de cultura. Tampoc es té ja gaire present el llibre d'Engels sobre La condició de la classe obrera a Anglaterra el 1844 , amb què s'aprèn, entre altres coses, la disfunció (els marxistes en deien contradicció) entre la ciutat espectacle i la ciutat darrere els bastidors. I és llàstima, perquè com a clàssic de l'urbanisme aquest llibre sobreviu a la decadència del marxisme. Però si al Manchester d'Engels l'exhibició burgesa amagava el secret de la producció, la Barcelona d'avui té forma de dònut: una pasta ensucrada celant el forat del Carmel.
Em diran que simplifico, però fa anys que penso que darrere el desplom de la natalitat i la lectura hi ha, entre altres causes, l'avarícia dels constructors. Els desastres financers no són sols errades econòmiques; són també fallides morals i revelen la feblesa estructural d'una cultura. Mestre d'Ors sabia el que deia quan reclamava una ciutat bastida amb esperit públic. Als anys 90 els ideòlegs de l'urbanisme es van quedar amb la part més banal de la fórmula orsiana. La ciutat, el Mediterrani, la superioritat de la vida urbana i pràcticament res més. Sobre el mite van muntar un espectacle ben poc clàssic, i van malbaratar l'oportunitat de refer la ciutat com a espai ordenador d'una república culta. En poso la Rambla de testimoni.
Durant l'època de purpurina Espanya desafià el sentit comú construint més habitatge que França, Alemanya i el Regne Unit plegats, i malgrat l'excés el metre quadrat s'ha pagat més car -relativament a la renda- que en aquests països. A Catalunya els arquitectes van dissenyar cel·les de luxe per a uns joves que "optaven" per formes de relació alternativa, els mateixos joves que ara -desnonats i sense esdevenidor- cerquen en la família una alternativa a la desempara pública.
Per llegir, igual que per bastir una família, calen espais i temps de dimensions reals. Els indispensables per a la lectura física, per descomptat, però també els de preparació per a la lectura. Llegir no és lliscar els ulls damunt un seguit de signes, com un escàner. És una tècnica especialitzada que reclama un progressiu refinament i elevada concentració. Però escanejar és a l'abast de tothom, i l'escolarització es considera satisfactòria quan l'alumne és capaç de desxifrar sense gaire pena una columna de mots mastegats amb mitja idea reblada.
El nivell de lectura d'un país és un indicador força segur del seu potencial. A Catalunya ni les llistes dels llibres més venuts ni les xifres de vendes conviden a l'optimisme. Però el més dramàtic és la deserció de la lectura en llengua pròpia. Aquest recel del propi esperit delata una greu desmoralització i anuncia un esdevenidor molt negre al pensament català. Fins ara els esforços d'alguns editors per remar a contracorrent s'han estavellat contra aquesta malfiança. Tot i que no solen ser notícia, faríem bé no considerant aquestes petites crisis privatives d'un sector. En tant que símptoma d'una feblesa col·lectiva, tan negatius com el rescat d'una caixa d'estalvis són el fracàs de Joan Tarrida quan edita una sèrie d'assaig o el risc a què s'exposa Quim Torra per recuperar la part més substancial del periodisme català. D'aquests insuccessos no se'n pot culpar els polítics o la banca. Qui va nu és el poble sobirà de les seves aficions i el seu consum. La política té el to que té i la gangrena de les institucions és la que és perquè la cultura arriba on arriba. Una altra empresa meritòria, els Quaderns Crema, se sosté per les vendes del seu segell espanyol. No és una relació simbiòtica, ja que la preferència pel castellà pressiona a la baixa el catàleg català. Ara mateix, l'edició de Gualba a cura de Xavier Pla, crític excepcional en el panorama de la literatura catalana, és la prova del cotó fluix. Aquesta novel·leta d'Eugeni d'Ors, a part de la delícia de l'estil del Pantarca, bell com l'ebenisteria d'època, és clau per entendre molt del que passa en aquest país. La paràbola de Tel·lina i el seu pare traduint Shakespeare a deshora al Montseny és un quadre d'involució incomparable i un avís contra la temptació de la facilitat.