Cultura en minúscula

Aquest mes de maig passat, França ha celebrat, a més dels 200 anys de la mort de Napoleó, els 40 de la transcendental victòria de François Mitterrand a les presidencials del 1981. Bona part dels diferents articles, programes i actes convocats aquests dies per recordar la victòria de Mitterrand s’han aturat especialment en el seu dens i rellevant llegat cultural. La renovació i modernització del Louvre, la nova Bibliothèque National, la construcció de l’Opéra de la Bastille, el nou disseny de la Défense o la Cité de la Musique van ser algunes de les considerades grans obres que va impulsar Mitterrand, a les quals caldria afegir altres programes culturals que van resultar transformadors en el sector, com l’establiment del preu únic del llibre o la popularització de la música, amb iniciatives com la Fête de la Musique, de posterior implantació mundial.

Darrere de gairebé totes aquestes iniciatives hi va haver el seu ministre de Cultura, Jack Lang, que sempre va comptar amb el decidit suport del president perquè els seus projectes tinguessin una dimensió d’abast nacional. Durant els catorze anys que Mitterrand va ser president (1981-1995), Lang va ser ministre de Cultura en deu; els altres quatre, la cartera va correspondre a la dreta en els governs de cohabitació amb Jacques Chirac i Édouard Balladur, respectivament. La confiança que el president va tenir en el seu ministre de Cultura va resultar fonamental per emprendre projectes que van ser concebuts per anar molt més enllà dels simples mandats presidencials. Visió d’estat i sentit de la història.

Mentre que Mitterrand sempre que va tenir capacitat de decisió va confiar la cartera de Cultura a la mateixa persona, resulta interessant traslladar la mirada a la Catalunya actual. En els últims sis anys, Cultura ha tingut sis consellers: Ferran Mascarell, Santi Vila, Lluís Puig, Laura Borràs, Mariàngela Vilallonga i Àngels Ponsa, als quals ara, amb Natàlia Garriga, cal sumar la setena persona que ocupa el càrrec en tan poc temps. Llevat de l’actual consellera, tots i totes eren del mateix partit (o espai polític); és a dir, que els constants canvis de nom no han estat motivats per dinàmiques electorals o de repartiment de conselleries entre socis del Govern, com seria el cas actual, que el departament ha passat a mans d’ERC. En aquests termes, quin llegat pot deixar un conseller de Cultura que està de mitjana menys d’un any en el càrrec?

La desproporcionada rotació de persones per ocupar una cartera de notable pes simbòlic en l’acció de govern a Catalunya, malgrat el seu minúscul pressupost, posa de manifest la nul·la importància que els governants actuals –si més no els que han gestionat aquesta competència en els últims anys– donen a la cultura. Podríem afegir altres consideracions per reblar la tesi, com la manca de trajectòria –o, fins i tot, d'autoritat– intel·lectual d’una part rellevant dels alts càrrecs que hi han estat en els darrers anys. Gent de partit, que l’única relació que han tingut amb la creació o la programació cultural ha estat des de les administracions. Gent que han estat a Cultura com podrien haver estat a qualsevol altra conselleria. 

El nomenament de la nova consellera referma, en part, la línia seguida en els darrers anys. Natàlia Garriga està considerada una gestora eficient, que va deixar una bona empremta en el seu pas per l’Institut Català d’Empreses Culturals. Però no és una persona del sector, que hagi viscut la cultura com a creadora, programadora o intel·lectual. El seu nomenament respon, especialment, a la voluntat de disposar d’un perfil amb capacitat de gestió en una època en què el departament de Cultura haurà d’ampliar el seu raquític pressupost per arribar al reclamat 2%, si finalment els partits del Govern no es fan enrere del seu compromís. 

És de celebrar que se situï en primera línia bons gestors en uns moments de mediocritat generalitzada en l’àmbit polític. Però no deixa de ser sorprenent la renúncia a tenir lideratges avalats per una sòlida trajectòria en l’àmbit creatiu o associatiu, que abanderin un programa transformador per dotar el sistema cultural del país de projectes de futur, tant en matèria d’equipaments com de programes o de suport al talent. Tot indica que, un cop més, la política cultural del Govern respondrà més a criteris de pura gestió (programes estructurals, repartiment de subvencions, funcionament orgànic…), que no pas a un full de ruta que situï aquest àmbit en una posició central en la societat catalana. És l’antítesi del que van fer Mitterrand i Lang, quan van aconseguir que París i França lideressin l’avantguarda mundial de la cultura i la van convertir en un exemple en el qual es van emmirallar els governs amb projectes culturals de futur. No ha estat el cas de Catalunya, per cert.

Santi Terraza és periodista, soci-director d'Hydra Media