Cultura i investidura
En el marc de les negociacions per investir Pedro Sánchez en un futur govern, el PSOE i Ciutadans han arribat a un acord programàtic en què es comprometen a abaixar l’IVA cultural al 10% i a proposar una posterior reducció de comú acord amb la UE al 4%. Aquest acord seria, en qualsevol cas, acceptat per la resta de partits tret del PP (tot i que dins les seves files moltes veus ho reclamen). La cultura ha tingut una petita presència en els debats d’investidura; de fet, no puc recordar que se n’hagi parlat en cap altre.
No és un tema estrictament econòmic. De fet, els efectes de la pujada de l’IVA han tingut poc impacte en el preu de les entrades i, per contra, conseqüències nefastes en la quantitat i la qualitat de l’oferta cultural, i han generat, sobretot, un discurs de desafecció política envers la cultura autènticament demolidor. Que qualsevol president de la República Francesa hagi volgut deixar com a testament polític una gran obra cultural o que els presidents emèrits dels Estats Units enriqueixin el patrimoni nacional amb llegats i arxius de certa importància explica perfectament quina és la mesura amb què els polítics d’aquests països perceben la importància de la cultura. Les picabaralles entre els polítics republicans i el Hollywood liberal i demòcrata són històriques, la qual cosa no minva el consens general sobre la importància del cinema per a l’economia americana ni condiciona la tremenda influència de l’ star system sobre l’opinió pública. A casa nostra això no és habitual.
El problema (que alhora és la solució) rau en el missatge cultural que emet la política, en el mestratge dels polítics i en el caràcter exemplificador de les grans institucions culturals, en les quals s’hi ha d’incloure sense dilacions els mitjans de comunicació públics. La classe política espanyola i la catalana suspenen estrepitosament, i el nivell d’exigència dels sectors culturals i la ciutadania és igualment feble.
La cultura és un reflex del nivell educatiu d’una societat, però també ho és d’una acumulació d’experiències col·lectives que provenen del consens social. Espanya és un país d’individualitats, mancat de projectes comuns i presoner d’una història turmentosa que no ens ha permès gaudir amb normalitat de les transformacions socioculturals europees que comencen amb la Il·lustració i es perllonguen al segle XIX i bona part del XX sota el mantell de la Revolució Francesa. És cert que la nostra història ha ofert tota mena de materials per generar grans capítols creatius i que afortunadament el talent no escasseja, però institucionalment i educativament som un país mancat de tradició cultural. El Segle de les Llums no va arribar amb prou fortalesa per il·luminar-nos definitivament.
En els propers mesos els sectors culturals (artistes, productors i exhibidors) hauran d’afrontar una situació paradoxal. Caldrà explicar als ciutadans que la recuperació d’un impost del valor afegit racional i homologat a la resta dels països europeus no es pot traduir automàticament en una baixada de preus proporcional. En primer lloc, perquè no han pujat, i en segon lloc, perquè el prejudici d’aquella mesura essencialment va suposar una cosa tan intangible com una inversió menor en creativitat i en producció tècnica i artística. El problema és que la pèrdua de qualitat en la producció només es percep de manera nítida en la franja d’espectacles de més risc artístic, mentre que es dilueix, imperceptible, en les propostes més comercials i populars. Aquesta circumstància, ateses les actuals tendències de consum, podria dificultar força l’esperada recuperació de la demanda i generar una greu frustració en les expectatives dels sectors culturals.
La baixada de l’IVA és una proposta política i ha de ser explicada com un retrobament de la cultura amb els ciutadans, com la fi d’un període d’ombres en què s’ha pretès qüestionar el caràcter simbòlic i evocatiu de la creació i l’art per convertir-los únicament en productes de consum casual. Òbviament, els agents de la cultura hauran de fer bé la seva feina i recuperar tres anys de desafecció creixent, però correspon a l’administració i sobretot als mitjans de comunicació públics corregir el discurs i explicar de nou que la cultura no és un producte qualsevol sotmès a les estrictes regles del mercat. D’aquí dos anys sabrem si aquest període de foscor ha estat un malson o si les estocades liberals del PP han ferit de veritat un àmbit determinant de la societat i l’economia espanyola.
