Per una cultura igualitària

Ens cal encara treballar molt, en la nostra societat, per arribar a una cultura igualitària en tots els sentits, i especialment entre homes i dones, que és la diferència més universal entre les persones i també la desigualtat més constant i més difícil de superar. Teòricament, en els darrers anys, es valora la diferència, però de fet gairebé sempre la jerarquitzem per fer-ne una desigualtat. Fins ara no hem aconseguit que les diferències i els grups que les representen tinguin un tracte equivalent, ni en la societat ni en la cultura. Per poder acceptar plenament les diferències i veure-les com una riquesa, per poder-ne gaudir, cal que ens traguem del cap l’esquema jeràrquic, que encara avui es reprodueix constantment en les nostres valoracions i prejudicis.

Necessitem una cultura igualitària, urgentment, en el que fa referència als homes i a les dones. Una cultura que rescati i valori les aportacions i punts de vista de les dones, que incorpori els valors que tradicionalment han estat atribuïts al gènere femení, la capacitat de cura i d’empatia, i que rebaixi la importància que socialment s’atribueix als valors tradicionalment masculins: l’agressivitat, la competitivitat, la prepotència. El reequilibri de valors i de prioritats, acompanyat de l’eliminació dels gèneres i les classificacions, és avui una urgència. Ens ho estan dient moltes coses, i sobretot un fenomen nou que va creixent: els nens i nenes que no accepten el gènere que segons la cultura els correspondria d’acord amb el seu sexe biològic, que no volen ser la princeseta rosa o el mascle triomfador que se’ls imposa, i que no tenen altra solució que identificar-se amb l’altre gènere. Cal veure el magnífic Sense ficció de TV3 sobre aquesta qüestió, sentir com una nena d’uns 8 anys ens diu que hi haurà nenes amb penis i nens amb vulva, per entendre que la nostra classificació natural ha quedat obsoleta, i que cal repensar-ho tot, també en aquest àmbit.

Però el canvi cultural no arriba, hi ha encara massa obstacles. A les escoles és on s’ha avançat més perquè fa anys que moltes mestres i professores han pres consciència de l’error i la desigualtat de models transmesos i s’han posat a canviar-ho. És un llarg camí, amb tot en contra: els currículums, els llibres de text, els hàbits als patis, els contes infantils... Tota la cultura escolar, quan l’analitzem, ens mostra el seu caràcter encara profundament androcèntric i marcat per una classificació binària i jerarquitzada. I, amb tot, cal felicitar moltes escoles, que, sense ajuts institucionals, estan treballant la coeducació i han intentat obrir-se cap a un canvi cultural complex, encara insuficient però sovint ja visible.

Altres àmbits culturals són més durs, més impermeables. L’Observatori Cultural de Gènere posa de manifest l’escassa presència de dones en el món teatral, literari, en els premis, en els jurats. Però el pitjor són els mitjans de comunicació. Sovint he tingut la sensació que allò que construeix l’escola amb esforç durant el dia, els estereotips sexistes que elimina, es desfà en cinc minuts al vespre, en engegar la tele. Aquí sí que els gèneres tradicionals llueixen a gust! La publicitat ens mostra les mares cuinant i netejant, assessorades, esclar, per algun senyor molt tècnic que és qui sap com s’ha de fer. Ens mostra contínuament els cossos de les dones com a metàfora de tots els objectes desitjables, els sentiments de les dones sempre a flor de pell, desitjoses d’amors impossibles. I, en canvi, tot allò que se’ns presenta com a seriós, transcendent, important, és afer dels homes; a vegades hi ha alguna dona, perquè no sigui dit; sovint no n’hi ha cap.

Els mitjans de comunicació, avui, són el pitjor reducte de masclisme, després de l’Església, esclar. I ho són perquè difonen contínuament els estereotips més antiquats, la divisió sexual del treball en un estadi que ja ni tan sols correspon a la nostra realitat. I això només es pot corregir donant més veu a les dones; cada vegada hi ha més dones periodistes, però no en llocs de responsabilitat. Les dades recents que ha aportat el col·lectiu de periodistes On Són les Dones, de les quals l’ARA s’ha fet ressò aquests dies, ho posen de manifest una vegada més, l’enèsima, i sempre les mateixes excuses: no hi ha dones que vulguin opinar, no les coneixem, estem en contra de les quotes... Una cançó coneguda que ja no convenç ningú.

Necessitem més dones als mitjans de comunicació, i més dones amb veu pròpia; i necessitem que arribin amb força a les noves generacions, que les nenes i noies sàpiguen que no són personatges secundaris, condemnats a parlar de la moda o “del cor”, sinó que els seus punts de vista, les seves opinions sobre tots els temes, són importants per a la vida social. No és admissible que, amb un nivell educatiu mitjà superior al masculí, les dones siguin minoritàries en els llocs de més responsabilitat. Avui són els homes els que imposen les seves quotes per ser majoritaris: si prenem com a mesura del valor de les persones el seu nivell educatiu, els tocaria ocupar menys del 50% dels llocs de treball de més responsabilitat. Però hi ha una cosa que és la cooptació entre homes, normalitzada en una cultura androcèntrica: fins que no ho canviem, la igualtat no serà possible, i seguirem transmetent a les noves generacions la invisibilitat de les dones, el prejudici de la nostra inferioritat i de tot allò que fem.