La cultura catalana a la meva comarca (1963)

De les respostes del poeta i artista Guillem Viladot (Agramunt, 1922 - Barcelona, 1999) a una enquesta periodística de Serra d’Or (IV-1963) sobre la literatura catalana fora de Barcelona. La Fundació Vila Casas participa en l’Any Viladot amb l’exposició Guillem Viladot, l’experimentació incessant, oberta des d’aquesta setmana en els Espais Volart, de Barcelona.

A la pregunta “Què penseu de la supremacia de Barcelona en el nostre àmbit cultural i de les relacions entre aquesta capital i les altres terres catalanes?”, contesta Guillem Viladot: –La supremacia de Barcelona en el nostre àmbit cultural és un fet, com ho és París de tot Europa. Però aquesta supremacia l’exerceix Barcelona referida només a una cultura local i a certes expressions comarcals. L’atenció de Barcelona per Lleida i les seves comarques és esporàdica i circumstancial; mai sistemàtica. En aquest sentit, no vol dir res que el gloriós nom de Màrius Torres sigui conegut arreu de Catalunya. Les raons d’aquest desconeixement de Lleida i de les seves comarques podrien ésser, entre altres, aquestes: la gran superfície que sumen les comarques; la gran pluralitat de tarannàs; la baixa catalanitat de Lleida-ciutat (motiu que contribueix al caràcter acèfal de les seves comarques); una preocupació a elevar més el nivell de vida material que no pas el cultural; l’escassa capacitat de diàleg i la ferma voluntat per les obres, etc... Barcelona hauria d’ésser el centre cultural de totes les comarques catalanes, amb forta projecció sobre les acèfales. [...] A la pregunta “Quins són els principals problemes en què es troba la cultura catalana a la vostra comarca?”, diu, entre altres coses, Guillem Viladot: “Un mestre d’escola exclamaria:«La cultura, la cultura! Jo li he donat els millors anys de la meva vida. No me’n parleu, de la cultura!». Un universitari argumentaria que «el problema de la cultura catalana és arreu el mateix: tenir consciència que vivim en un país que encara no hem fet i que, històricament, no en tenim pas massa ganes». Un poeta raonaria que «la forma més bella de cultura és la del sacrifici. Ai d’aquells pobles que no volen sacrificar-se per la llur! A vegades penso que els catalans som gent que no volem complicar-nos massa la vida...». Un obrer afirmaria que «l’única cultura és la que augmenta la setmanada. Si jo la tingués assegurada... Però em falta temps..., temps... No diners, al capdavall». Un pagès sentenciaria que «la nostra cultura comença al camp, precisament perquè és nostra». Una noia que llegeix es preguntaria: «Per què el qualificatiu de cultura catalana? És que no n’estem massa convençuts, que sigui nostra?». Un industrial respondria: «La cultura que volen vostès és una cosa que està molt bé. Però, a mi, de moment, m’interessen bons torners, bons fresadors, bons delineants, bons comptables... No és això també una cultura? ¿No és aquesta la cultura més urgent al nostre país? Quan aquesta sigui una realitat, la de vostès serà una conseqüència lògica». Un sacerdot prescriuria: «Els pobles necessiten una cultura perquè necessiten conèixer la veritat. I a la veritat no s’hi arriba fora de l’ordre natural. Així, la cultura pròpia de les comarques catalanes és la cultura catalana»”. [...]