Les plataformes socials fan la seva pròpia guerra i han contribuït a la popularització de la cultura de la cancel·lació en els últims anys. Per cancel·lació s’entén un fenomen de rebuig públic a una persona per la seva opinió o actituds. Si bé la majoria de cancel·lacions tenen a veure amb la misogínia o el racisme, també es poden usar com una eina de linxament públic o de censura històrica. El 2 d’abril, el dibuixant de còmics Ed Piskor es va suïcidar, als 41 anys, després de l’acusació d’assetjament sexual per part de dues dones. Una d’elles va publicar a les xarxes socials captures de missatges del 2020 on Piskor li feia proposicions sexuals. Automàticament, un fons cultural de Pittsburgh va anul·lar l’exposició que li estava preparant i el linxament públic no es va fer esperar. Abans de suïcidar-se, Piskor va deixar una carta de cinc pàgines on indicava que els “matons d’internet” l’havien assassinat i es declarava innocent. El 27 de febrer va sortir una notícia a través de la plataforma feminista FAC (Faràs alguna Cosa?) de la Universitat de Girona (UDG) on es denunciava que feia tres anys –també el 2020–, un professor associat de la UdG, Mostafà Shaimi, havia fet proposicions sexuals a una estudiant de màster en una reunió de treball de fi de màster i després li havia demanat el telèfon per correu electrònic. La seva cara va circular per les plataformes socials i també a TV3, on es van usar unes imatges d’arxiu descontextualitzades. A partir d’aquí la UdG va obrir a Shaimi un expedient per falta molt greu; era la primera vegada que en aquest tipus de denúncies la universitat optava per la via punitiva. Aquella persona va esdevenir, a l’acte, algú que calia erradicar. Vaig citar-me amb en Mostafà –una persona molt coneguda per la seva lluita antiracista– per parlar-ne. La setmana posterior al 28 de febrer, Mostafà Shaimi va ser cancel·lat de quasi tots els llocs on tenia compromisos laborals. Tot el que em va explicar semblava un malson kafkià. Vaig escriure un parell de correus a la FAC per saber més sobre el tema, i després de tres setmanes vaig rebre una futura data, però l’article ja estava enviat.
Els atenencs de la Grècia clàssica tenien una paraula per descriure la cultura de la cancel·lació, l’ostracisme o expulsió durant deu anys de la ciutat a la persona que es considerava nociva per a la sobirania popular. La cultura de la cancel·lació pot operar com una forma de món-bombolla creat a partir d’estratègies de censura directa. Això basteix una falsa seguretat al grup, que veu desaparèixer l’element que pertorba la pau del col·lectiu. Però “l’altre” només s’elideix amb la condició de subratllar l’acció que l’ha fet desaparèixer, el mateix gest de l’aniquilació. Les veus cancel·ladores venen d’una ira antiga; motius no els en falten, el cos de les dones sempre s’ha utilitzat de forma interessada pel patriarcat. Com diu Raül Garrigasait, «la ira és la manera més forta i segura de dir no [...], sense un amor intens o una preocupació profunda o una visió consolidada del món no hi hauria ira». Però la ira és, també, com indica Sèneca, «el flagell que ha costat més car al llinatge dels homes». La ira dona força, i aquesta no només pot transformar un humà en una cosa matant-lo, sinó també mentre encara viu: «Viu, té una ànima i, no obstant, és una cosa [...] és una vida que la mort ha congelat molt abans de suprimir-la», diu Simone Weil. La cultura de la cancel·lació cosifica a través de la sentència a veus com a punt de partida; en aquest gest d’arrels patriarcals ressonen massa de prop les caceres d’estigmatització d’un grup social, on les dones sempre hi han perdut. No es pot vèncer el masclisme amb eines masclistes, però com fer-ho? La cosificació també forma part de la violència masclista que pot arribar a cadaveritzar el cos de la dona en el cas d’un feminicidi o d’un assetjament agressiu. Les relacions de poder d’aquests tipus, però, no només estan condicionades pel gènere, sinó també per elements etnicoculturals, de classes socials i per factors contextuals, de tal manera que només es pot entendre l’abús de poder per qüestió de gènere analitzant cada situació. Tot això, sempre que no parlem d’agressió i quan el marc jurídic estigui clar.
A partir de la llei orgànica 10/2022 de garantia integral de llibertat sexual es considera assetjament sexual qualsevol comportament, verbal o físic, de naturalesa sexual que tingui el propòsit o produeixi l’efecte d’atemptar contra la dignitat d’una persona, en particular quan es crea un entorn intimidatori, denigrant o ofensiu. En la nova llei, la distinció entre abús o agressió desapareix. Dins els casos d’assetjament que es fan públics, hi ha un rang molt ampli de casuístiques, on una proposició d’allitament conviu amb una violació, una vexació reincident o un assassinat. Judith Butler, a l’entrevista Une éthique de la sexualité: harcèlement, pornographie, prostitution (2003), analitza l’assetjament i argüeix que el problema no és només l’acte sexual en si, sinó, sobretot, les condicions que hi ha en risc de crear, és a dir, es tracta de si la persona podrà continuar treballant o estudiant sense haver de sotmetre’s a un xantatge permanent o a ser apartada del grup. La cultura de la cancel·lació inverteix l’equació, crea una condició en què la persona denunciada ja no podrà treballar més ni deixar de ser aquell “monstre” en què el judici popular l’ha convertit.
La cultura de la cancel·lació ha trobat en la denúncia popular basada en el linxament o l’exhibició pública una manera de canalitzar aquesta ira heretada. Vol ser un acte de reparació de la persona assetjada, però de vegades provoca l’efecte contrari, ja que aquesta veu com la seva experiència es converteix en un espectacle grotesc en mans de mitjans, altaveus individuals distorsionadors i entitats mediadores, on la víctima en necessitarà una altra, el linxat, perquè s’acompleixi la reparació. Una espècie de peatge individual per a una hipotètica pau social. Hem deixat de qüestionar el modus operandi de les denúncies públiques, perquè a l’individu li pesa massa la por i a la institució l’escàndol. S’ha optat per la polarització, com si pogués haver-hi un costat bo de la història i un altre de dolent, i la divisió fos clara i universal. La cultura de la cancel·lació parteix d’un dissens molt necessari, però acaba creant un consens maximalista on es perd, al final, la mateixa idea de justícia.
