No mirin de trobar una resposta al titular en aquest article; no la trobaran. Jo no sé el que va succeir en aquells vint minuts. Com ha dit el sospitós, només ho saben del cert ells dos. L’única cosa que els puc dir és què cal per condemnar Dani Alves, amb la qual cosa també sabran què succeirà si no es troba això que cal.
Al procés judicial, a diferència del que passa a la societat, no es parteix de la base que s'ha comès un delicte només pel fet que algú ho digui i hi hagi alguna “dada” més que activi algun prejudici. Al contrari, cal partir del fet que no hi ha hagut delicte. I és que els delictes no existeixen només perquè algú els denunciï. Si no, jo mateix podria acusar qualsevol de vostès del delicte més greu i ningú creuria en la seva defensa. Els delictes només existeixen quan es proven. Per a l’acusat seria gairebé impossible provar que no ha succeït un delicte, perquè no és fàcil provar que no ha passat el que mai no ha succeït. Imaginin que els acuso d’haver-me sostret 500 euros. Si jo no aporto proves que els 500 euros existien –és a dir, que no me’ls he inventat– i que vostès van ser qui me’ls van prendre, serà –sortosament per a vostès– impossible condemnar-los. Insisteixo, els delictes no existeixen perquè algú ho digui, sinó perquè es poden provar.
En el cas de Dani Alves s’està fent un evident judici paral·lel manipulant, a la conveniència de cadascú, les poques dades que han transcendit. Insisteixo que no sé què va passar en aquells vint minuts, però sí que els puc dir que el fet que un reu sigui ric i famós no és un motiu per sospitar d’ell, ni per pensar que ja devia haver fet abans coses semblants i els hi van tapar quan era jugador. O que com que s’ha pogut pagar un bon advocat aconseguirà manipular fets i lleis per sortir absolt. O que si la noia va ballar amb ell amb actitud afectuosa ja sabia a què anava dintre del bany. O que si va mentir sobre els moments previs a la relació també va mentir sobre el que va passar després. O que si sempre explica la mateixa versió segur que és veritable. O que si Alves va declarar amb tres, quatre o cinc versions diferents, segur que amb la darrera està mentint. O que si algú plora després d’una relació sexual, o en té restes biològiques al cos, és obvi que ha estat una violació. Res de tot això té el més mínim fonament científic. Són comentaris de gent desinformada, però res més. Sortosament, tret de puntuals sentències escandaloses, ja no es jutja així a ningú.
Les condemnes només poden venir fonamentades en fets objectius que demostrin la culpabilitat del reu més enllà de tot dubte raonable, és a dir, amb un enorme grau de certitud que no pot crear cap ni una de les dades –la majoria són més prejudicis que dades– esmentades en l’anterior paràgraf. Ni tan sols moltes d’elles juntes. Cal saber exactament el que va passar i com va passar, hi insisteixo. I els dubtes, cal subratllar-ho, han de ser sempre favorables al reu, no pas a la denunciant, cosa que no vol dir, en absolut, que tingui més credibilitat el reu que la denunciant. Així és el sistema des de fa més de tres mil·lennis, per evitar que només creant un ambient d’opinió desfavorable envers algú pugui acabar a la presó.
Per tant, la sentència només podrà basar-se en les proves dels fets. L’acusació, que partirà de les dades recollides per la policia –empremtes dactilars, lesions, restes biològiques, etc.–, reconstruirà l’escena dels fets de manera que sigui compatible amb una relació inconsentida, tenint presents moltes més dades de les que ara vostès es poden imaginar. La defensa farà justament el contrari, pràcticament amb les mateixes dades i algunes més, tot intentant crear una escena dels fets que provoqui dubtes al tribunal.
Finalment, si el tribunal troba més creïble la versió de la defensa, absoldrà. Si té dubtes entre la versió de l’acusació i la de la defensa, també absoldrà. Si pensa que és, en el fons, més creïble la versió de l’acusació, també absoldrà. Només si està totalment convençut de la versió de l’acusació, condemnarà.
I no s’enganyin. Si el cas es jutja bé, el que declarin al procés els dos principals protagonistes ja no serà tan important. De fet, en concret tornar a importunar la denunciant amb un nou interrogatori no només no ajuda la defensa –al contrari del que sempre es diu– sinó que és científicament una bestiesa inhumana que no serveix per a res. Ni els jutges ni ningú tenim poders paranormals per sentir i mirar algú i saber si menteix o no, per més que fiscals i advocats pressionin els declarants. La clau estarà en les altres dades del cas que he esmentat. No formulin judicis precipitats i desinformats. Esperin la sentència.
