Ara que en Culla ha marxat ens queda el consol d’haver-li pogut dir com li estàvem d’agraïts, en el curs d’aquell homenatge del setembre que vam dedicar-li quan encara hi érem a temps. Ell mateix, quan el vam estar preparant a casa seva, s’hi va referir “com un funeral en vida”, amb el cap clar i aquella precisió expressiva i sorneguera que el caracteritzaven.
10.000 alumnes a l’Autònoma i milers d’articles i hores de ràdio i televisió expliquen per què en Culla ha estat un historiador reconegut, gairebé popular. Però siguem exigents, com ell, per explicar-lo bé.
En Culla sentia passió per la història, però encara l’apassionava més poder transmetre coneixement.
Tenia un alt concepte de la feina d’historiador. Quan agafava un tema regirava totes les fonts amb gran disciplina de treball. El seu arxiu personal (que no s’hauria de perdre) contenia milers de papers que havia recollit ell, personalment, perquè si alguna cosa li encantava era personar-se en la història per poder respondre fins a l’última coma de la seva tesi. La seva memòria i la seva intel·ligència li permetien connectar el passat i el present de manera brillant i atractiva.
Sentia un respecte per la universitat gairebé sacerdotal, i per això l’amargaven tant les devaluacions que va anar veient en l’exigència acadèmica i professoral dins la institució, i en la preparació amb què venien del batxillerat els seus alumnes.
Una frase seva explica el seu capteniment: “No m’agrada l’època en què un tuit val gairebé com una tesi, però potser és lògic, quan els màsters s’obtenen sense fer res”.
Quina ha estat, doncs, la lliçó d’en Culla, a part de l’elegància amb què ha decidit viure els últims mesos de vida? La passió i el rigor.
