En la seva vàlua com a historiador del passat recent, fins i tot del present, no cal insistir-hi. Molts avui el glossaran. Va auscultar a consciència el batec del catalanisme del darrer segle, des del lerrouxisme fins a l’independentisme. I va mirar la realitat israeliana amb passió i rigor. A part de la seva imprescindible obra, deixa una monumental col·lecció de documentació sobre tots els "partits i partidets" (així ho deia ell) que han existit de la Transició ençà. Els seus papers estan ben conservats i els darrers mesos ell mateix, juntament amb el seu deixeble i marmessor, Adrià Fortet, s’havia encarregat de donar-los un destí adequat.
En Culla era així: superconscient de tot, perfeccionista i meticulós, tant amb la seva obra com amb la seva vida. El setembre passat, el dia que amb en Borja de Riquer el vam visitar a casa, a Sant Cugat, per dir-li que volíem fer-li un homenatge en vida –ell ja havia decidit deixar la quimioteràpia–, ens va sorprendre i colpir explicant-nos amb detall com seria el seu enterrament. Estava plenament serè. Mantenia la seva ironia mordaç i se li notava un punt de tendresa. El cas és que li va fer il·lusió que li preparéssim un acte, que havia de ser entre amics i va acabar convertint-se en tot un reconeixement públic. Molta gent hi va posar el seu gra de sorra. Ell mateix va descobrir, aquell dia, que tenia molts més admiradors i amics dels que creia.
Sí, en Culla es feia respectar i, sense adonar-se’n, es feia estimar. Era un seriós murri. Un estudiós perfeccionista i primmirat. També era un historiador que volia ser llegit, per això no va renunciar a l’alta divulgació i als mitjans de comunicació. Al contrari, ho va considerar sempre part de la seva feina, i li va trobar el gust: li agradava fer-se escoltar i li plaïa aquella popularitat de savi implacable que havia anat cultivant, dia a dia, a les classes de periodisme a l’Autònoma, on tants el vam començar a apreciar (i una mica a témer). Tenia, diguem-ne, una mala llet bondadosa, en el sentit que s’estimava tant els seus amics com els seus enemics. Va ser fidel als uns i als altres. Els cultivava a tots. Aparentment fred, rere la seva màscara de formalitat senyorívola i corbata anodina s’hi amagava una persona detallista i propera, un home afectuós.
Amb el Joan se’n va una d’aquelles veus intel·lectuals que cada cop escassegen més. Una veu erudita, valenta i independent. Mai va amagar el seu nacionalisme d’ordre i mai es va casar amb ningú, tret de la seva estimada Imma. Intèrpret del pujolisme, la seva proximitat amb l’expresident –a qui no va estar-se de criticar en el tema de la deixa– li va comportar incomprensions en cercles historiogràfics esquerranosos, cosa que lluny de desanimar-lo el va refermar en la seva singularitat en una època primer marcada per l’hegemonia del PSUC i després per la Catalunya dual –convergent i socialista– a banda i banda de la plaça Sant Jaume. Ell, que des de ben jove ja havia estat confident de Tarradellas, va seguir el seu propi camí a força de llegir i escriure molt, i de conversar i debatre honestament amb tothom. El trobarem a faltar.
